¿Què és una guerra híbrida? Bielorússia propulsa la nova amenaça

L’ORIGEN DEL CONCEPTE

Una de les primeres ocasions en què es va començar a parlar de guerra híbrida va ser a mitjans d’agost del 2006 al sud del Líban. En aquest escenari, durant les setmanes prèvies, la milícia libanesa proiraniana de Hezbol·là s’havia enfrontat al totpoderós Exèrcit d’Israel. El comunicat de guerra no admetia cap dubte sobre la identitat del vencedor: 44 civils israelians morts per 1.200 libanesos, 121 soldats del Tsahal caiguts en combat per 241 milicians àrabs. Més encara: els tancs d’Israel havien irromput una vegada més en territori del país veí sense gairebé oposició, la seva aviació controlava el cel libanès i la seva marina havia imposat un bloqueig naval ferri.

Però en l’àmbit de les percepcions, la cosa va seguir camins molt diferents. Israel havia perdut la guerra perquè l’ofensiva no havia aconseguit aturar la pluja de coets Katiuixa sobre el nord del país, ni tampoc la devolució dels seus soldats capturats per Hezbol·là a l’inici de les hostilitats. Malgrat les pèrdues humanes i materials, la milícia libanesa s’havia imposat sobre el terreny perquè havia actuat d’una «manera molt diferent» de la que els actors d’un conflicte havien fet fins aquell moment, escriu Florence Gaub, vicedirectora de l’Institut de la UE per a Estudis de Seguretat.

LA DEFINICIÓ

Hanna Smith, directora de Recerca i Anàlisi del Centre d’Europeu d’Excel·lència per Contrarestar les Amenaces Híbrides a Hèlsinki, aclareix que el terme ‘guerra híbrida’ «no és més que una fase, l’última», d’un concepte més ampli que els acadèmics denominen com «amenaces híbrides», i que és definit com el «conjunt d’accions hostils» que emprèn un país o un actor en l’«espai interior» d’un rival geopolític «aprofitant-se de les seves vulnerabilitats» amb l’objectiu, en última instància, de soscavar-lo des de dins. En contraposició amb el que passava al segle passat amb conflictes i les guerres tradicionals, el «propòsit» o «objectiu» últim d’aquestes accions agressives «no està clar i és difícil d’identificar», afirma l’acadèmica finlandesa.

ELS CONTENDENTS

A diferència de les guerres, crisis o conflictes convencionals, els adversaris en els conflictes híbrids solen tenir fortaleses molt diferents. Tomasz Smura, director de recerca de la Fundació Pulaskiego, un ‘think tank’ polonès especialitzat en temes de seguretat i política exterior, assegura que aquest tipus d’agressions solen constituir el recurs que fa servir un adversari inferior contra un amb més capacitat. I per demostrar la seva tesi, esmenta el conflicte entre Rússia i l’OTAN: «Moscou no començarà una guerra convencional contra l’Aliança perquè ho té malament; sap que és inferior, tant des del punt de vista econòmic com militar, i per això recorre a aquestes tàctiques no convencionals».

ELS MÈTODES

Els mètodes de portar a terme aquesta activitat maligna són molt variats, segons la professora Smith: poden anar «des d’espies introduint-se en xarxes cibernètiques, a la compra d’empreses o la cooptació de polítics locals, o fins i tot a l’establiment d’un centre cultural que no compleix aquestes funcions, sinó que es dedica a finançar partits polítics». I el més inquietant de tot això és que aquest conjunt d’accions de vegades fins i tot és «benvingut» al país receptor, malgrat que podria acabar atemptant contra la seva pròpia seguretat. De vegades tenim «dificultats a acceptar les amenaces híbrides», diu l’acadèmica, que cita com a exemple la compra d’«infraestructures crítiques» a Europa «per empreses de la Xina».

EL FUTUR

Notícies relacionades

Amenaces híbrides: quatre exemples de les noves guerres

La UE es prepara per combatre una amenaça híbrida permanent

Adquireixin la forma que adquireixin, en el que coincideixen tots els estudiosos del tema és que el denominat espectre d’amenaces híbrides ha vingut per quedar-se, i s’ha convertit en el protagonista principal dels conflictes que tinguin lloc en els pròxims anys, tant entre Estats entre si com entre països i actors no estatals, ja que en l’actualitat, les guerres convencionals impliquen un cost excessiu, fins i tot la possibilitat de destrucció de la civilització. El professor Smura està d’acord amb aquesta valoració, però alhora adverteix que existeix «el perill d’una escalada» en què els bàndols «perdin el control» i acabi desembocant «en una guerra convencional». Com a prova d’això, recorda les accions «provocadores» dels últims dies dels guardes fronterers bielorussos contra els seus homòlegs polonesos, que podrien encendre la metxa d’un conflicte armat entre els dos països.

LA RESPOSTA

Totes aquestes novetats van agafar per sorpresa l’OTAN, l’aliança militar que ha garantit durant bona part del segle passat la seguretat dels estats democràtics, països que, no obstant, en aquest començament de segle han sigut «superats per Rússia en molts escenaris del món» gràcies en part a aquest tipus de tàctiques, segons admet un alt funcionari a l’Aliança Atlàntica que prefereix l’anonimat. Malgrat el desavantatge inicial, aquesta font es congratula que en els «últims tres o quatre anys» l’organisme s’hagi adonat que les amenaces híbrides seran un «element crucial» i hagi començat a reaccionar, creant unitats especialitzades per actuar als països aliats on apareixen aquestes. A diferència de la UE, amb un ampli ventall de capacitats com les sancions econòmiques, el funcionari creu que l’OTAN exercirà un paper de «força dissuasòria» i espai «on els estats membres comparteixin informació d’intel·ligència».