Amenaces híbrides: quatre exemples de les noves guerres

L’exemple més fefaent de com un Estat arriba a cooptar polítics i empresaris influents d’un rival geopolític es personifica en Gerhard Schroder, amic personal de Vladímir Putin i president de la junta d’accionistes de Nord Stream 2, el gasoducte que ja uneix Rússia amb Alemanya sense passar per Ucraïna. «Aquí tenim tot un líder polític, un excanceller a sou de Gazprom i que actua fins i tot en contra de les recomanacions de la Unió de l’Energia de la UE, que demanda diversificar les fonts d’energia» dels Vint-i-set, destaca De Pedro. El tema va molt més enllà del que a Espanya es denomina com «portes giratòries», polítics que es passen al món empresarial entre les sospites ciutadanes. «Gazprom no és Telefónica; és un instrument d’influència geopolítica del Kremlin»; a més, no existeix reciprocitat, perquè «ningú a la UE pot contractar un polític rellevant a Moscou», afirma l’acadèmic.

La Xina, superpotència emergent, sembla aprendre amb rapidesa els fonaments de la denominada «activitat híbrida», i ha aprofitat l’oportunitat que li brindava la Covid 19 per denigrar els seus competidors, en el que es va anomenar la ‘diplomàcia de les mascaretes’. En els inicis de la pandèmia, quan aquesta era un problema circumscrit a la Xina, el gegant asiàtic «va aconseguir la solidaritat europea» i va fer provisió de forma discreta de l’«estoc de mascaretes» al continent, una bona part de les quals «eren donacions», afirma De Pedro. Quan el virus va arribar a Europa i la malaltia va començar a fer estralls al continent, Pequín no només no va tornar el favor, sinó que va vendre la majoria de les seves mascaretes als necessitats estats europeus, aprofitant l’ocasió per criticar, a través dels mitjans de comunicació, la gestió de la pandèmia per la UE. «Aquí es demostra com Pequín és capaç d’utilitzar la informació d’una forma estratègica», diu l’expert.

Tot sembla indicar que, després de l’èxit collit per la desinformació russa durant les presidencials nord-americanes el 2016, el Kremlin va intentar una operació semblant un any i mig després durant les presidencials franceses que van enfrontar el president actual, Emmanuel Macron, amb la líder ultradretana Marine Le Pen, de declarades simpaties cap a Moscou. En les setmanes prèvies als comicis, van començar a aparèixer a les xarxes socials informacions sobre la seva suposada homosexualitat, l’existència d’un compte bancari ocult o el seu desig d’integrar Turquia a la UE. «La campanya va fracassar per l’entesa dels mitjans de comunicació francesos, que es van negar a publicar i a fer d’altaveu d’atacs així», afirma l’analista De Pedro. «Estava clar que del que es tractava era d’afavorir la favorita del Kremlin», diu l’analista, un personatge que en l’esprint final de l’elecció va arribar a viatjar a Moscou i a entrevistar-se amb Putin.