No hi ha futur per als pacients de càncer al Líban

«Soc el seu pare, ¿què se suposa que he de fer?», es pregunta amb desesperació Joe. Després de set mesos de tractament, el càncer no abandona el cos del petit mentre el drama ocupa casa seva. Els Karam s’han gastat milers de dòlars per intentar curar Jonathan. «Dia rere dia, la situació no deixa d’empitjorar i hem hagut de comprar la quimioteràpia a Turquia o França i portar-la aquí», explica des del cotxe de camí de la seva següent ocupació. «Treballo des de les 7 del matí fins a les 11 de la nit i porto a casa 100 dòlars».

El Líban pateix una de les pitjors crisis econòmiques que el món hagi vist en els últims 150 anys, segons el Banc Mundial. I no hi ha aspecte de la vida quotidiana que no s’hagi tenyit de misèria. «El nostre govern ens està matant», deia una pancarta d’una pacient de càncer durant una manifestació. A finals d’agost, davant les principals oficines de l’ONU a Beirut, els malalts exigien ajuda internacional per aturar el «genocidi» perpetrat per la classe política. «Ens neguem a tenir un compte regressiu de vida», defensaven.

Maletes plenes de fàrmacs

«Si la situació continua d’aquesta manera, perdrem vides a un ritme que ens serà impossible seguir salvant-les», recorda Marina el Khawand, fundadora de Medonations. Mentre parla, el seu telèfon mòbil no para d’il·luminar-se amb imatges de receptes mèdiques i signes d’interrogació ocupant la pantalla. Des de fa un any, aquesta jove de 20 anys i els seus amics coordinen l’arribada de donacions de medicaments des de l’estranger. També busquen fons per finançar els tractaments al Líban. 

URGENT! Following a serious accident he suffered, 71 year old Kaissar is in urgent need of a hip replacement surgery the soonest. The artificial hip joint surgery will cost $3241 to be fully paid in cash dollars. Your help is highly appreciated. #help #lebanon #hospitals pic.twitter.com/KO5TQsnXoD

— Medonations (@MedonationsLb) 1 de noviembre de 2021

Després d’atendre una àvia que ve a buscar paracetamol, explica que els pacients de càncer són els «casos més difícils» perquè les medicines i les cures són molt cares. «Molta gent se salva gràcies a caixes de medicaments d’antics malalts de càncer que ja s’han curat», apunta el Khawand mentre insisteix en la importància de no llençar res. «Envieu les restes al Líban», suggereix.

Desesperació als hospitals

Molt lluny semblen els dies en què el país dels cedres era el centre mèdic de referència de la regió. Però ara, la devaluació de la lliura libanesa en un 90% i l’esgotament de les reserves de divises del banc central dificulten la importació de fàrmacs i tractaments. «El malson de tot metge és estar davant un pacient sabent que hi ha un tractament, que hi ha una cosa que pot fer, i no poder fer-ho a causa de factors externs, de tipus polític o econòmic», reconeix la doctora Roula Farah, fundadora i presidenta de l’associació CHANCE per a nens amb càncer.

«Tot i que no som responsables de proporcionar medicaments als pacients, com a metges ens trobem enmig d’aquesta crisi humanitària i sanitària i no podem deixar d’actuar», admet. Als hospitals, els doctors es veuen forçats a prioritzar pacients per donar tractament a aquells amb més possibilitats de sobreviure. Sovint, busquen fàrmacs substitutius. «Però alguns no tenen substitut i hem d’aconseguir-los costi el que costi», defensa la doctora Farah. La diàspora libanesa actua de vàlvula d’oxigen per mantenir amb vida els malalts del seu país.

«Resilients i farts»

Però a la duresa de la malaltia, se li afegeixen les adversitats econòmiques. «Abans, la fórmula per a nadons solia costar unes 20.000 lliures libaneses; ara són 110.000», critica Joe Karam. El salari mínim es manté, mentrestant, en 675.000 lliures. «No vivim, treballem tot el dia per assegurar el tractament de Jonathan i això sense comptar les nostres despeses bàsiques d’alimentació», confessa. Les famílies dels malalts de càncer es veuen abocades a un activisme imposat, a una lluita que detesten. «Aquest país no fa més que retrocedir i aquells, com nosaltres, que ens quedem fora ens veiem obligats a fer soroll».

Notícies relacionades

«Tots vivim una depressió col·lectiva»

Milei acusa Sánchez de portar la "decadència"

«El poble libanès és tremendament resilient però això no significa que no estigui cansat i enfadat, que no estigui fart de ser testimoni de la injustícia», denuncia la presidenta de CHANCE. L’article 25 de la Declaració Universal de Drets Humans recull que «tota persona té dret a un nivell de vida adequat per a la salut i el benestar de si mateix i de la seva família», inclosa «l’atenció mèdica i els serveis socials necessaris, així com el dret a la seguretat en cas d’atur o malaltia en circumstàncies fora del seu control». Però al Líban, fa temps que això sona a paper mullat. 

Anyone coming from Spain to Lebanon soon?!
Please retweet

— Medonations (@MedonationsLb) 24 de octubre de 2021

Mentre la classe política s’embranca en discussions sobre plans i reformes, la societat libanesa passa a l’acció. No hi ha cap altra alternativa. «La salut no pot esperar», insisteix el Khawand. Tot i que el final de l’estiu i l’absència de turistes entrant al país posen en risc la sostenibilitat de Medonations, l’organització no es planteja aturar la seva feina. El futur és una gran incògnita. «Això no passa enlloc més del món», lamenta Joe, «però, alhora, som forts. Hem de ser-hi per al Jonathan».