«Tots vivim una depressió col·lectiva»

Un cop de porta fa tremolar tota una nació. Les tempestes elèctriques o el so dels avions israelians volant baix per l’espai aeri del Líban desperten traumes molt vius. El soroll dels vidres fent-se miques, d’un simple objecte caient per les escales o del vent contra les finestres traslladen una població sencera a la fatídica tarda del 4 d’agost. Des de la letal explosió del port de Beirut, un Líban en caiguda lliure malviu frustrat davant la incapacitat de guarir. «Tots estem vivint una depressió col·lectiva», denuncia Hida M. Dandachli, d’Embrace Lebanon.

«Cada dia és 4 d’agost», repeteixen pintades que hi ha des de fa mesos sobre els trossos dels edificis enderrocats. Beirut i la seva gent intenten refer-se d’aquell dia d’estiu que va canviar les seves vides, i en va costar tantes altres. Ha passat un any des que una explosió al port de la capital va arrasar mitja ciutat, però el trauma és insuperable. «No s’està fent justícia i això ens fa sentir invisibles, com si ningú ens sentís», apunta Dandachli d’aquesta oenagé dedicada a la salut mental.

من ٤ آب لليوم، #في_جروح_مخبّاية، بعد ما تعالجت.
اليوم، نحن بحاجة لدعم كل الناس يلي بتآمن إنه الصحة النفسية مدخل أساسي للصحة السليمة، وانه كل انسان بيستاهل حياة افضل. من خلال تبرّعاتكن، منقدر نوصل لأكبر عدد من الأشخاص ونكمّل مسيرة الصحة النفسية. https://t.co/W80eDCHNmg#صحة_نفسية pic.twitter.com/nxlAM4FCut

— Embrace (@embrace_lebanon) 28 de julio de 2021

Després de l’explosió, va venir una crisi econòmica cada dia més ferotge. La resiliència i la vitalitat que caracteritzen el poble libanès s’esquerden. «Mai tornarem a ser qui vam ser abans; el 4 d’agost va ser una tragèdia, un crim contra la humanitat», es lamenta Dandachli. «Cadascun de nosaltres va perdre alguna cosa aquest dia i això ens persegueix», afegeix. A mesura que s’acosta el dia, la tensió es fa més palpable: hi ha menys gent als bars, els missatges tarden més a ser contestats. Es percep una lentitud asfixiant a tall de compte enrere per a les 18-07 hores.

Units en el trauma

«Aquesta depressió col·lectiva es nota en l’ambient quan prens un cafè amb amics i el principal tema de conversa és sobre com estan portant la situació», reconeix Dandachli. Malgrat haver sigut testimonis de moltes guerres i bombardejos, mai tantes persones al Líban, desenes de milers, havien experimentat directament el mateix esdeveniment traumatitzant alhora. L’onada expansiva va arribar fins a Xipre, a 200 quilòmetres de Beirut. Després de la deflagració, la resposta de la ciutadania i la societat civil va ser immediata. 

Desenes de persones van baixar al carrer a netejar els vidres escampats per terra, a alimentar els voluntaris, a reconstruir portes i finestres, a curar les lesions dels afectats. Però hi havia ferides amagades que un any després, continuen sense guarir. «Molta gent no ha parlat sobre la seva experiència a partir del 4 d’agost, perquè creuen que les seves ferides no valien la pena, que hi havia persones passant-ho encara pitjor», afirma Dandachli. Tot i que la necessitat d’ajuda psicològica és enorme, els recursos per tractar-la són escassos. 

Sense cicatrius externes

Mentre milers d’individus de tot el món continuen bolcant-se per ajudar el Líban, pocs es paren a mirar qui no té cicatrius externes. «Nosaltres, com Embrace Lebanon i organització especialitzada en les necessitats psicològiques, estem en risc a causa de la falta de recursos, ja que la salut mental no es considera una de les prioritats de la resposta després de l’explosió», denuncia Dandachli. L’últim any, han rebut més de 7.000 trucades i han atès uns 9.500 pacients, indici de l’enorme necessitat de recolzament emocional i psicològic que pateix la població del Líban.

Però l’any catastròfic que ha assolat aquest petit país mediterrani després de la gran tragèdia l’ha enfonsat encara més en la tristor. «Com més es deteriora la situació socioeconòmica, més gran és el nombre de trucades que rebem i més gran el nombre de persones que venen als centres», analitza Dandachli. La debacle econòmica crea un ambient perjudicial que afecta l’ansietat dels libanesos ja traumatitzats. La incertesa és el seu gran catalitzador. 

Èxode de psicòlegs

Notícies relacionades

Trípoli, el retrat d’un Líban desesperat

El Líban es queda sense gasolina i sense vida

Els libanesos no saben si cada matí s’aixecaran amb electricitat a casa, si hauran d’esperar dues o tres hores per posar gasolina, si la lliura, depreciada en un 90%, es tornarà a desplomar o si els preus pujaran, si trobaran el medicament que necessiten a la farmàcia. El dubte els esquinça per dins a poc a poc. A la incertesa, s’afegeix la frustració per una revolució que l’octubre del 2019 els va insuflar esperança. Ara, els que lideraven les protestes són a la terminal de l’aeroport, forçats a emigrar. 

خلينا نفتح الحديث، نحكي و نعبّر... لانه الحكي و العلاج، بيقدر يخفف من وطئة الاضطرابات
امبرايس دايما موجودة جنبكن، تواصلوا معنا
Keep the conversation open, talk, express; Because talking & therapy can alleviate the pain.
Embrace is here for you, reach out🤍#BeirutBlast #August4 pic.twitter.com/ykyrQrje54

— Embrace (@embrace_lebanon) 3 de agosto de 2021

«Psicòlegs i psiquiatres amb enormes capacitats se n’estan anant del Líban i estem perdent molt talent, moltes habilitats», evidencia Dandachli. Per això, reunir el coratge per demanar ajuda no sempre implica obtenir-la en un sistema que expulsa una joventut amb el cor trencat pel desamor amb el seu país. Els crits de cansament de la revolució s’han convertit en silencis plens de ràbia i dolor. Aquest 4 d’agost la societat libanesa anirà fins al port per, un altre cop, exigir justícia i unida, mirar de guarir-se. Tant de cos com, sobretot, de ment.