L’home que no va saber regnar

A l’abril, en la primera de les dues úniques converses cara a cara que he mantingut amb el president Mazón des de la gran riuada, li vaig demanar directament si pensava esgotar la legislatura i fins i tot si en els seus càlculs entrava anar més enllà i repetir com a candidat del PP a la presidència de la Generalitat Valenciana. "L’únic que vull és no sortir d’aquest edifici com un assassí", em va contestar. Aquesta frase, que ha sigut una obsessió durant tot aquest temps, explica una part del comportament de Mazón des que el 29 d’octubre del 2024 el diluvi va caure sobre València mentre ell era a cobert en un restaurant sense fer cabal del que passava fora, i segurament és en l’origen dels incomptables errors que ha anat cometent dia rere dia fins a arribar al desenllaç: la seva dimissió com a president de la Generalitat, mal anunciada i més mal gestionada, i la liquidació de la seva carrera política.

Mazón va dir que lideraria la reconstrucció, però el que ha fet ha sigut passar-se dotze mesos mirant de reconstruir-se a ell mateix; és palès que no se n’ha sortit. Les víctimes poden dir-li assassí. I ho continuaran fent. Tenen dret a aquest alleujament. Però no ho és. És senzillament un dirigent que no va saber estar a l’altura i que per això se n’havia d’anar.

Però per mirar d’explicar el pecat original, aquesta falta de reflexos, d’atenció i de lideratge que Mazón va demostrar el dia de la dana, cal remuntar-se a una altra frase. L’hi va dir precisament qui avui es perfila com el seu substitut, si Vox vol, Juan Francisco Pérez Llorca, la nit del 28 de maig del 2023, quan ja se sabia que, mitjançant un pacte amb la ultradreta, Mazón seria el nou inquilí del Palau: "Tingues en compte que has guanyat el socialista més estimat d’Espanya". Pérez Llorca no mirava de lloar el cap amb aquesta al·lusió al triomf sobre Ximo Puig. Sinó de recordar a Mazón la responsabilitat que adquirien. Puig havia sigut, amb els seus encerts i els seus errors, el president més pròxim als ciutadans que la Generalitat havia tingut mai. I molts al mateix PP, començant per Pérez Llorca, consideraven que Mazón s’havia d’esforçar per no abaixar aquest llistó. A més, estaven convençuts que podia superar-lo.

El "govern dels millors"

I, no obstant, va ser el contrari. Un tipus planer, però prudent, es va convertir en algú prepotent i, massa sovint, fanfarró. Un home amb una acreditada capacitat d’escoltar va passar a menysprear tot el que sentia. Li faltaven deu escons per a la majoria absoluta, però des del primer minut es va comportar com si n’hi sobressin vint. Quan va anunciar que havia nomenat ni més ni menys que el "govern dels millors" ens va deixar estupefactes aquesta afirmació. El seu Consell, ni per preparació ni per currículum social ni polític, resistia la comparació amb els de Zaplana, els de Camps o fins i tot els de Fabra, que ja és a dir. I l’equip de col·laboradors més estrets que va conformar al Palau només tenia un punt en comú: l’amistat. De vegades allò semblava una xerinola: els de 50 es comportaven com si en tinguessin 30 i la "vertebració" del País Valencià es confonia amb el fet d’anar-se’n a Alacant, cada vegada més dies al cap de la setmana, per "teletreballar".

El dimarts, 29 d’octubre del 2024, el dia en què 229 persones van morir ofegades sense que la Generalitat els avisés del que els queia al damunt ni el president assumís els comandaments des de primera hora, era un dia feiner i hi havia un avís vermell de l’AEMET, el màxim que es pot emetre, des d’abans de les 8 del matí. Però cap dels secretaris autonòmics que conformen l’estructura de govern del Palau era al seu lloc. Ni tan sols eren a València: uns s’estaven a Alacant (repeteixo, dimarts no festiu) i d’altres escampats. No és que Mazón no fos al timó. És que no hi havia ningú al vaixell.

Mazón ha reconegut, 12 mesos després, que es va equivocar no suspenent l’agenda, aquesta que el va portar d’un sarau a un llarg dinar que encara no se sap ni com ni quan va acabar. Però diu que no ho va fer per maldat. I jo sé que en això diu veritat. És simplement, que no es miraria els núvols quan feia un any que hi surava. No va saber calcular. Però és que havia muntat un sistema incapaç de fer-ho. Tots els presidents anteriors a ell han confessat que els podria haver passat que no estiguessin ben comunicats, però estan segurs que els seus respectius equips els haurien agafat pels cabells d’on eren i els haurien arrossegat fins al despatx. A Mazón, però, li van portar al restaurant uns papers per signar, però sense queixar-se-li, va continuar tranquil·lament amb un dinar de quatre hores quan ja hi havia morts als carrers, va acompanyar al sortir de l’àpat i sense més presses la seva convidada al dinar fins a l’aparcament i encara va tenir temps per canviar-se de roba sense atendre les trucades de la seva consellera d’Emergències abans d’arribar, quan ja era tard per a tot, al centre que havia de dirigir les operacions de protecció dels ciutadans. La seva carrera política va acabar allà. I ell ho va saber des del principi, tot i que hagi estat tot aquest temps autoenganyant-se.

Notícies relacionades

‘Cherchez la femme, pardieu!’

Vilaplana ratifica que Mazón va atendre trucades i la va acompanyar al pàrquing

Hi ha encara una tercera frase, que acaba per tancar tot aquest cercle de despropòsits que és la crisi de la dana. "Tu no dimitiràs, continuaràs perquè el PP no carregarà les morts. Aquí no hi ha més culpable que Sánchez". L’hi va dir Aznar. I no una vegada, sinó dues. Totes dues vegades que aquest any han dinat plegats i en secret a València. Mazón ho va interpretar com un suport. En realitat, ha resultat una condemna.

Rudyard Kipling va escriure el 1888 L’home que va poder regnar, un conte sobre dos buscavides que intenten aconseguir un territori a les muntanyes entre l’Índia i el Pakistan per guanyar fama i riqueses. Mazón podia haver sigut aquest home que va poder regnar. Però ha acabat sent el qui no va saber-ne. El conte de Kipling acaba malament per als seus protagonistes. Per a Mazón també el final és penós. La Generalitat Valenciana no és a aquestes hores en mans dels seus amos, que són els ciutadans. Sinó que definitivament depèn de Vox, el quart partit, de quatre, en els últims comicis. Així que si Feijóo no dono un cop d’autoritat, per empoderar qui substitueixi Mazón sense por d’anar a les urnes abans que transigir amb qualsevol cosa, la rematada pot ser fatal per als ciutadans del País Valencià, la quarta comunitat que més escons ocupa al Congrés. I per a les seves aspiracions a governar Espanya, també.