País al límit

El Líban es queda sense gasolina i sense vida

  • La falta de combustible i electricitat dificulta la vida dels libanesos que pateixen la humiliació d’esperar durant hores per omplir els dipòsits

  • Més del 50% de la població es troba sota el llindar de la pobresa i el 77% no té prou menjar ni diners per comprar-ne, segons l’UNICEF

Una anciana participa en una marcha para conmemorar el Día Internacional de la Mujer en Beirut, Líbano.

Una anciana participa en una marcha para conmemorar el Día Internacional de la Mujer en Beirut, Líbano. / NABIL MOUNZER (EFE)

4
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs
Andrea López-Tomàs

Periodista i politòloga. Corresponsal a l'Orient Proper des de Beirut.

ver +

De sobte, el barri es queda a les fosques. Totes les llars se submergeixen en la negror. Als carrers, els pocs llums que hi havia encesos es fonen. Els veïns obren els balcons. Com cada nit, el calorós estiu libanès estreny i la falta de combustible ho fa insofrible. No és una apagada puntual. És la vida al Líban. Hi ha dies en què no hi ha electricitat durant 22 hores. Els generadors privats que la supleixen s’han d’apagar durant hores per estalviar dièsel. Sense gasolina, el fràgil país se sumeix en la foscor. 

«Això no és vida, no som éssers humans», fan broma entre dues amigues sobre un cafè a Beirut. El seu país sembla que torna a tocar un fons més en una caiguda en picat sense precedents en dècades. La debacle econòmica estesa pràcticament a tots els nivells de la societat es veu agreujada per l’escassetat de combustible. La tensió augmenta mentre els libanesos esperen durant hores en llargues cues per omplir mig tanc. «Moltes gasolineres han tancat», explica l’Ely, taxista a la capital.

Només en una setmana, els preus de la gasolina han augmentat dues vegades en un intent desesperat del Govern per aturar-ne l’escassetat. A més, molts hospitals han advertit que la falta de combustible i subministraments mèdics pot obligar-los a tancar. «No hi ha necessitat d’utilitzar la imaginació, som a l’infern», va tuitejar Firass Abiad, el director de l’Hospital Universitari Rafik Hariri a càrrec de la gestió del coronavirus al país. Des dels restaurants, han alertat de les dificultats per conservar els aliments en bon estat. 

El Banc del Líban ha culpat de l’escassetat els contrabandistes que traslladen el combustible a la veïna Síria, on el preu és cinc vegades superior. Els carrers del país semblen una olla a pressió disposada a explotar en qualsevol moment. Una nova caiguda històrica de la moneda va portar la gent de l’abandonada Trípoli, al nord del país, a les places. Les 17.000 lliures libaneses que val cada dòlar són molt lluny del canvi a 1.500 que es va instaurar al final de la Guerra Civil el 1990 i que es mantenia fins fa 18 mesos.

Suors al Parlament

«Hi ha el 10% de la població que continua cobrant en dòlars i aquests en tenen més que suficient per viure, però la resta, ¿com ho fem?», es pregunta l’Annie darrere del seu taulell. «La gent està patint de gana, ja no només els refugiats sirians, sinó els libanesos locals», lamenta aquesta llibretera. Més del 50% de la població libanesa es troba sota el llindar de la pobresa. Segons l’UNICEF, el 77% no té prou menjar ni diners per comprar-ne. En el cas del milió i mig de sirians que acull el país, la xifra assoleix el 99%. 

Al seu torn, els preus no deixen de pujar. El cost del pa, per exemple, ha augmentat per vuitena vegada en només un any. El Parlament libanès ha aprovat una nova llei de «crèdit excepcional» per donar 93 dòlars al mes a unes 500.000 famílies pobres. La legislació es va aprovar enmig d’una llarga i suosa sessió la setmana passada. També els parlamentaris pateixen l’absència d’aire condicionat a la cambra. Però el país es ressent de l’absència d’un Govern. Hassan Diab és primer ministre interí des de l’agost passat i el seu substitut nomenat, Saad Hariri, intenta desesperadament formar un Executiu des de l’octubre. 

«Atrapats en una gàbia»

«De tant en tant arriben rumors que vindran ajudes de l’exterior i que es distribuiran de forma equitativa entre la població, però això no passa», apunta l’Annie. Des de fora del país, s’han anunciat paquets de rescat per al Líban, com els 253 milions d’euros acordats pels donants internacionals després de l’explosió a Beirut. Però sense un Govern i sense reformes econòmiques per acabar amb la corrupció, no arriben les ajudes. «Les persones que més ho necessiten no reben res», afegeix.

Notícies relacionades

La crisi econòmica del Líban és una de les pitjors que s’ha vist al món sencer en els últims 150 anys, segons ha informat el Banc Mundial. Després de la devaluació de la lliura libanesa en el 90%, molts metges i professors que reben els seus salaris en lliures s’han declarat en vaga. L’Exèrcit, històric element unificador al divers Líban, va fer una crida internacional per poder alimentar i mantenir les seves tropes. Les retallades salarials han forçat 3.000 soldats a abandonar. En un intent desesperat per mantenir-se a la superfície, l’Exèrcit libanès ha començat a oferir vols en helicòpter a 150 dòlars. 

Durant 15 minuts, els interessats poden observar el Líban des del cel pagant gairebé quatre vegades el salari mínim al canvi del mercat informal. «No volem anar-nos-en d’aquest país», confessa la Nancy, «però ser aquí és com ser en una presó». Amant del seu país i de la seva «gent encantadora», aquesta comptable maleeix els governants que els han sumit en la foscor. «Estem atrapats en una gàbia», afegeix. L’Annie s’uneix als seus sospirs. «No sabem què passarà el dia de demà; això és el Líban», conclou resignada abans que se’n vagi la llum.