‘Cherchez la femme, pardieu!’

El que ja és un clixé de la novel·la policíaca s’ha convertit en una clau del desenllaç de la sort de Carlos Mazón. L’escriptor Alexandre Dumas pare la va popularitzar en Los mohicans de París (1854).

-Hi ha una dona en tots els casos, tan aviat com em porten un informe, dic: "¡Busca la dona!".

En el cas Mazón no n’hi ha una, sinó dues.

La que desencadena el final, la periodista Maribel Vilaplana, ha declarat mentre Mazón anunciava: "No puc més". I, sense pronunciar el verb, dimitia.

Però qui introdueix un gir copernicà en la seva estratègia de defensa és una dona imputada: Salomé Pradas.

La princesa Salomé, filla d’Herodes, va demanar el cap de Joan Baptista. I Salomé Pradas gairebé ha vingut a demanar el de Mazón, quan fa uns dies va fer transcendir el que pensava, davant el funeral de dimecres passat.

"Que se sàpiga tota la veritat", va transmetre.

El funeral catàrtic. Feijóo va mantenir contra vent i marea l’aliança amb Mazón durant un llarg any. El dia del funeral, el líder del PP va poder sentir el que no havia captat durant l’any passat i la convulsió de la societat valenciana davant la permanència de Mazón i el suport de Feijóo a la seva continuïtat.

Havia arribat el "moment crim i càstig". I així es va escenificar el cap de setmana que va seguir el funeral, amb Feijóo de tornada a Madrid.

No declarar

Mazón està acorralat davant la investigació judicial que porta la jutge Nuria Ruiz Tobarra, a la qual tots els intents de desviar-la del seu camí han fracassat.

Ha rebutjat Mazón prestar declaració voluntària, com li ha ofert la jutge. I pot ser que per a alguns això sigui lògic. Però som davant una catàstrofe que s’ha carregat 229 morts. Que el president de la Generalitat no volgués declarar voluntàriament parla per si mateix.

Hi ha qui pot dir: home, ¿i no s’han acollit Begoña Gómez i el seu marit, Pedro Sánchez, al seu dret a no declarar en la investigació del jutge Juan Carlos Peinado?

¿És el mateix? No respondre a les preguntes d’una jutge per la gestió de la Generalitat valenciana en la dana, ¿és el mateix que no fer-ho davant un cas de presumpte tràfic d’influències que s’investiga per retallades de mitjans?

Però, en tot cas, ¿pot justificar-se la negativa de Mazón? ¿No hauria sigut de sentit comú que s’oferís a declarar? ¿I no ha sigut lògic que la jutge Ruiz Tobarra l’hi oferís?

Nuñez Feijóo i Mazón han fet un any d’etapa agafats de les mans.

No una, com en la novel·la policíaca, sinó dues, són les dones que hi ha darrere de la misteriosa conducta de Mazón i que han precipitat el desenllaç.

Però no així el mòbil, la raó, de la desaparició de Mazón el 29 d’octubre del 2024.

"No vam demanar la declaració d’emergència nacional perquè, segons el Govern, no anava a portar més efectius ni anava a fer que arribessin abans. La realitat és que els dies posteriors vam descobrir que ens van voler deixar sols per estratègia política. El president del meu partit m’ho va aconsellar i tenia raó", es va justificar ahir Mazón.

No els va demanar perquè no arribarien. ¿Qui l’hi va dir? ¿Quan l’hi va aconsellar? ¿El 29 d’octubre del 2024? No ho aclareix.

Aquesta manera sinuosa de presentar la situació pot encobrir com es va adoptar la decisió de no sol·licitar l’estat d’emergència.

És a dir, que Mazón la va compartir amb Feijóo.

I segon, va afegir Mazón: "Vaig cometre l’error de permetre que s’instal·lés en l’imaginari social la idea d’un president [de la Generalitat] aliè a l’emergència durant la fatídica tarda".

Notícies relacionades

Vilaplana ratifica que Mazón va atendre trucades i la va acompanyar al pàrquing

Les víctimes: "No ha dimitit, l’hem fet caure, però els problemes segueixen"

¿Però de quin "imaginari social" metafísic parla Mazón? ¿Per què no va voler ordenar a les 14.00 hores el tancament total d’activitats comercials? ¿Perquè calia intentar evitar el cost econòmic? ¿Perquè valia la pena estalviar a les empreses aquest cost i no "precipitar-se, com va fer la Universitat de València"? Continua, per tant, faltant el mòbil, la raó.

¿Per què la resposta de Mazón va ser esborrar-se? Perquè havia de transmetre una ordre que només ell podia cursar i pels seus compromisos –amb la patronal i les empreses– no va voler fer-ho. Al desaparèixer, ningú podia donar aquesta ordre. I no es va donar.