Beatriz Lequmberri: «Hi ha dones amb càncer que es van cansar de demanar permís per sortir de Gaza i van morir»

‘Condenadas en Gaza’, un documental impactant i commovedor, es presenta aquest divendres a Barcelona en un acte d’homenatge a la memòria d’Ana Alba, que va morir el 6 de maig del 2020. La reportera, que va cobrir durant deu anys el Pròxim Orient, va morir a causa d’un càncer, del que es va estar tractant mentre rodava amb la Beatriz el documental durant més de dos anys.

 «Quan vam començar a treballar, l’Ana havia d’anar a Barcelona cada tres setmanes per a les sessions de quimioteràpia. Un pal, però ella era així», recorda la periodista. «El documental es va moure al final al ritme de la seva malaltia. Va tenir una recaiguda però va seguir amb més energia i força si és possible. Un dia li vaig dir que ho deixéssim. ‘Ara menys que mai’, em va contestar i ens en vam anar a rodar, una mica amb l’ànima en suspens. Malgrat les limitacions i la seva fràgil salut, aquests dies de rodatge van ser feliços». 

¿Com sorgeix la idea d’aquest documental?

Després d’un viatge que vaig fer a Gaza li vaig comentar a l’Ana el cas de set dones a qui se’ls havia denegat el permís per sortir de la Franja per ser tractades del càncer que patien en hospitals palestins. Les autoritats israelianes havien argumentat raons polítiques, concretament que tenien relació amb Hamàs. Una oenagé israeliana, que ajuda els malalts a tramitar els permisos, va denunciar el cas davant la justícia del seu país, que li va donar la raó. Va ser una sentència sense precedents. El tribunal va dictaminar que la llei humanitària internacional està per sobre de qualsevol altra consideració, que en el cas que alguna d’aquestes dones tingués algun parent de Hamàs no se’ls podia negar el dret al tractament de quimioteràpia o d’un altre tipus. Vam decidir que calia explicar-ho i vam començar a treballar.

El documental mostra que la sentència judicial no es compleix. ¿Per què es continuen negant els permisos?

No ho sé. Quan vam començar a treballar hi havia una mitjana de 3.000 malalts de Gaza que sol·licitaven mensualment un permís de sortida. Són les xifres prèvies a la pandèmia. En aquell moment, de tots, aconseguien sortir el 40%. Hi ha pacients que demanen un permís de sortida per a una cosa molt concreta i amb un permís ja els val. El problema és que els malalts de càncer necessiten tractaments llargs i molts permisos. Si una dona amb càncer de pit necessita radioteràpia sis mesos i li dones un permís o dos no guanyes res. La continuïtat és essencial per a la curació.

La majoria de les vegades, ni tan sols reps cap explicació quan no et donen permís. Et responen amb un ‘under check’, ho estem mirant. De vegades reps raons de seguretat, però ja no utilitzen l’argument de Hamàs. 

Els tràmits per demanar un permís són molt llargs i burocràtics. I si ho aconsegueixes, hi ha moltes restriccions a l’hora de fer el viatge. Has d’anar directament a l’hospital, sense parar pel camí ni tan sols per orinar, ni per resar a la mesquita d’Al-Qods. Si t’agafen fent una cosa aliena al viatge mèdic ja no et deixen sortir mai més. Són viatges d’anada i tornada d’un dia.

La protagonista principal i fil conductor del documental, Nivín Habub, va morir durant el rodatge ¿Què va passar?

La Nivín va començar amb un càncer de pit i se li va estendre per no haver rebut el tractament a temps. Amb ella vam mantenir una relació molt bonica. Es va convertir en una persona molt pròxima. Al principi es va mostrar molt reservada, però es va anar obrint a poc a poc i les seves declaracions són increïbles. A diferència d’altres dones, ella va tenir el recolzament de la seva família, i això la va ajudar a obrir-se i vam aconseguir tenir una confiança i una empatia que es nota en la seguretat amb què parla. Va aconseguir un permís i ens va permetre acompanyar-la fins a l’hospital Augusta Victòria de Jerusalem per rebre el tractament. A Espanya, la Nivín seria probablement, no sé si curada, però el seu càncer estaria bastant controlat. Va morir l’octubre de l’any passat. El drama és que són morts molt silencioses. Hi ha dones amb qui parlem, que no apareixen al documental, que un bon dia es van cansar de demanar permís i van morir. Elles no formen part de cap estadística.

Entenc que no va ser fàcil aconseguir els testimonis de les dones...

Va ser una de les principals dificultats que vam tenir durant el rodatge, aconseguir que les dones ens parlessin en confiança. Són dones que estan acostumades que ningú les escolti. Al principi no entenien perquè volíem explicar aquesta història i vam viure situacions bastant surrealistes. Venien acompanyades dels seus pares o marits. Una mena de vigilància. Tingues en compte que són persones a qui no només els va caure com un cop el diagnòstic sinó que, a més, no sabien si tindrien accés al tractament, si aconseguirien el permís per sortir de Gaza. A això s’afegeix el rebuig, en alguns casos, de les famílies. El càncer de pit és una malaltia que suposa un estigma i moltes dones viuen la malaltia en silenci.

¿A què es deu aquest rebuig? 

Crec que l’aïllament que pateix Gaza des de fa més d’una dècada ha afavorit aquest retrocés com a societat. La Gaza d’avui no és la Gaza de fa 15 anys. Ara és una societat molt més tancada, molt més patriarcal, més conservadora. No dic que a totes les dones amb càncer de pit les hagin abandonat els seus marits, no, però sí que és veritat que moltes dones estableixen aquest diagnòstic com una tara per elles. Les fa sentir menys dones. En aquests casos, tarden a anar al metge per por de l’abandonament o que no es puguin casar. I aquest retard és mortal perquè el diagnòstic arriba massa tard. Hayar Harb, una de les protagonistes del documental, de 34 anys, afirma que el càncer mata però qui mata més és la societat de Gaza. A ella el seu marit la va abandonar i fins avui la família del marit va dient per Gaza que ella és una dona deforme, que és menys dona. A Gaza ella no es tornarà a casar mai. Com diu Firyal Zabet, la responsable del Centre de Salut per a Dones Al-Bureji, la salut femenina, dins aquesta precarietat general, no és una prioritat per a les autoritats palestines. Abans entra a Gaza, per exemple, un medicament per al càncer de pròstata que un tractament hormonal substitutiu per a una dona a qui li han tret un pit.

Un dels casos més impactants del documental és el d’Aisha al-Lulu, una nena de cinc anys.

L’Aisha va morir un mes i mig abans de començar a rodar i aquest cas va tenir certa repercussió mediàtica. Nosaltres vam aconseguir entrevistar el seu pare. La nena tenia un tumor cerebral i va ser operada en un hospital palestí de Jerusalem. El cas és que ni als seus pares ni a cap familiar pròxim els van donar permís per acompanyar-la, només a una dona desconeguda. No és fàcil deixar la teva filla de cinc anys amb una persona que no coneixes. El pare ens va ensenyar els vídeos que li enviaven des de l’hospital després d’operar l’Aisha i eren punyents. Veia el deteriorament de la seva filla i no podia fer res. Les dades dels menors que sortien sense els seus pares eren terribles, molt altes, i des d’aleshores han baixat. Quan visites els hospitals de Jerusalem veus que els nens ingressats sempre estan amb les àvies. Al ser més grans aconsegueixen més permisos que els pares, que solen tenir una edat problemàtica per als israelians, entre els 40 i els 50 anys. L’Exèrcit va fer un comunicat a tots els corresponsals estrangers dient que els pares havien renunciat a acompanyar la seva filla. Al documental el pare ho nega. El que va firmar va ser un paper en què donava autorització a aquesta senyora desconeguda perquè acompanyés la nena, però ell mai va renunciar al dret d’acompanyar la seva filla. Nosaltres vam demanar a l’Exèrcit que ens expliqués una mica millor el que va passar, però no hi va haver resposta.

¿En quina mesura la divisió en la dirigència palestina és responsable també del drama que mostra el documental?

Té un impacte molt important. És el Govern de Ramal·lah el que fa arribar part dels medicaments a Gaza. Quan creix la tensió entre Hamàs i l’Autoritat Palestina ha passat que alguns medicaments no entrin o ho facin amb retard. Això penalitza els malalts. El fet que Ramal·lah pressioni Hamàs, retardant l’enviament de medicaments, no pagant el salari als funcionaris –entre els quals els metges– o no pagant la factura d’electricitat a Israel, penalitza també els hospitals. La quimioteràpia, la diàlisi o una incubadora necessiten electricitat. Si amb aquesta actitud Ramal·lah busca que la gent de Gaza es rebel·li contra Hamàs, no ho ha aconseguit. Més aviat augmenta el rebuig cap al president palestí, Mahmud Abbàs. No pots tenir la població com a ostatge de la teva divisió política, ni els uns ni els altres. Nosaltres hem deixat molt clar al documental que aquí la responsabilitat és compartida. Si Gaza no tingués un bloqueig les coses serien diferents, però també ho serien si no hi hagués divisions palestines. El poble de Gaza paga el preu del bloqueig i el preu de les divisions palestines. És doblement víctima.

¿Com és la vida quotidiana a Gaza?

Quan no hi ha ni bombes ni coets, com n’hi ha ara, és una vida miserable, la població viu resignada a aquesta situació de pobresa. Gaza és molt petita, tot just 365 quilòmetres quadrats on viuen 2 milions de persones. Hi ha molta gent i no hi ha on anar. Els joves acaben els estudis a les universitats, que fins fa poc eren molt bones, i els és molt difícil trobar feina. Volen marxar però no poden. Si ets pare de família, el percentatge d’atur és del 50% i en els joves supera el 65%. Si tens una discapacitat, no vull ni imaginar-m’ho, perquè no hi ha pràcticament ascensors ni escales automàtiques. 

A Gaza notes que et falta l’aire, és com una ratera. Al documental vam voler reflectir que petit i massificat que és amb les imatges de dron. El bloqueig té conseqüències diàries inesperades i terribles per a la vida de la població. Hi ha gent jove que mai ha sortit de Gaza, no coneixen ni tan sols Jerusalem, i veuen el món exterior des d’una pantalla. I a sobre han viscut tres guerres en els últims 14 anys. És molt trist. Del que parlem al documental és de drets humans, de la vida de la gent, amb noms i cognoms, més enllà de qualsevol idea política. Vam tenir molt clar des del principi que no volíem entrar en això, si bé tot el que s’escrigui des de Gaza serà interpretat com una cosa política.  

¿Com vius el que està passant ara?

Com a periodista m’agradaria explicar el que està passant a les dues bandes de la frontera. Com sempre, l’ús de la força a Gaza és desproporcionat i res justifica la mort de civils dels dos bàndols. La realitat és que els civils que moren són molts més de la banda gazetina. És com un ‘dejà vu’, una altra vegada. Una altra vegada Hamàs, Israel i Egipte. Cadascun en les seves posicions. Repetint aquest guió macabre de l’ofensiva. Quan arribi l’alto el foc, serà fins a la pròxima. És un cicle infernal. És la sensació que això ja ho hem vist. El que canvia és el nom dels morts. 

Notícies relacionades

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Els EUA ajudaran amb 95.000 milions de dòlars Israel, Ucraïna i Taiwan

Hi ha diverses oenagés israelianes que s’oposen a l’ocupació. ¿Quin grau de recolzament tenen entre la població d’Israel?

Minoritari. Un exemple: quan els Estats Units van obrir la seva ambaixada a Jerusalem, el 14 de maig del 2018, hi va haver més de 50 palestins que van morir en enfrontaments amb l’Exèrcit israelià en la separació entre Gaza i Israel. Era una protesta en el marc de la marxa de retorn que va coincidir amb aquestes dates. Aquell dia a Tel Aviv hi va haver una manifestació d’unes 2.000 persones contra l’ocupació i el que estava passant a Gaza. Un dia abans, el 13 de maig, hi va haver una altra concentració també a Tel Aviv però aquesta vegada per celebrar la victòria a Eurovisió i hi va haver desenes de milers de persones. Quan s’és israelià i estàs en contra de l’ocupació és molt dur. És gent que creu en el seu país, que l’estima i defensa, però és anar a contracorrent. Una gran part de la societat israeliana ha va decidir tancar els ulls davant coses que estan passant. La paraula Gaza porta cua i desperta les pitjors pors a causa dels coets que arriben a les ciutats israelianes i també provoquen morts i ferits.