Democràcia debilitada

Destituït el president del Perú, Martín Vizcarra

Vizcarra, que va ser vicepresident de Pedro Pablo Kuczynski, està acusat de rebre suborns

ACTUALIZA INFORMACIÓN***AME7019. LIMA (PERÚ), 09/11/2020.- Fotografía cedida por la Presidencia del Perú donde se observa al presidente peruano, Martín Vizcarra, durante un discurso en el que expone su defensa ante el Congreso hoy, en Lima (Perú). El Congreso de Perú depuso este lunes al presidente Martín Vizcarra, después de que el pleno del Parlamento lo declarara incapaz moral en el juicio político abierto en su contra y decretara su destitución. En la votación se superó el umbral de 87 votos necesario para hacer efectiva su salida. EFE/Juan Pablo Azabache/Presidencia Perú/ SÓLO USO EDITORIAL/NO VENTAS

ACTUALIZA INFORMACIÓN***AME7019. LIMA (PERÚ), 09/11/2020.- Fotografía cedida por la Presidencia del Perú donde se observa al presidente peruano, Martín Vizcarra, durante un discurso en el que expone su defensa ante el Congreso hoy, en Lima (Perú). El Congreso de Perú depuso este lunes al presidente Martín Vizcarra, después de que el pleno del Parlamento lo declarara incapaz moral en el juicio político abierto en su contra y decretara su destitución. En la votación se superó el umbral de 87 votos necesario para hacer efectiva su salida. EFE/Juan Pablo Azabache/Presidencia Perú/ SÓLO USO EDITORIAL/NO VENTAS / Juan Pablo Azabache (EFE)

Es llegeix en minuts

El Periódico

Martín Vizcarra, destituït com a president del Perú després d’un segon procés de vacant al Congrés, se suma a la llarga llesta de mandataris llatinoamericans que no han pogut finalitzar els seus mandats pressionats per crisi, per judicis parlamentaris o per cops d’estat.

Vizcarra es va enfrontar aquest dilluns a un segon judici polític al Congrés, que en aquesta ocasió va estar motivat per les declaracions d’aspirants a testimonis protegits que van assegurar que l’ara expresident va rebre suborns quan exercia com a governador de la seva natal regió de Moquegua (2011-2014).

Martín Vizcarra ja havia sortit victoriós d’un primer judici que li va obrir el Congrés després de la difusió de tres àudios que suposadament revelaven que havia ocultat o mentit sobre la seva participació en la contractació d’un histriònic cantant al Ministeri de Cultura.

Vizcarra, que era el vicepresident de Pedro Pablo Kuczynski, va assumir la Presidència del Perú el març de 2018 després que Kuczynski renunciés al càrrec, després de les denúncies del partit fujimorista Força Popular sobre una presumpta compra de vots de legisladors per evitar la seva destitució per suposats llaços amb l’empresa brasilera Odebrecht. Com ells, un bon nombre de presidents de la regió han hagut d’abandonar abans de temps.

«Forçats» a renunciar

A Bolívia, el mateix Evo Morales va posar fi a gairebé catorze anys al poder, al renunciar a la presidència el 10 de novembre de 2019 denunciant un cop d’Estat en contra, després que fos declarat guanyador de les eleccions enmig d’acusacions de frau electoral al seu favor.

El 2 de setembre del 2015 el guatemalenc Otto Pérez Molina, el primer militar electe popularment al país centreamericà, es va veure forçat a renunciar a la Presidència, després de l’escàndol de corrupció conegut com «La Línia».

El bolivià Gonzalo Sánchez de Lozada va renunciar com a president el 17 d’octubre de 2003 i aquell mateix dia va viatjar als Estats Units, on actualment afronta una demanda civil per les morts ocorregudes durant l’anomenada «guerra del gas».

El 20 de desembre de 2001 Fernando de la Rúa va ser el segon president que va dimitir a la Presidència de l’Argentina, on es registrava una crisi econòmica i social.

Enmig d’acusacions i revelacions de corrupció, el 19 de novembre del 2000 Alberto Fujimori, que havia sigut reelegit, va sortir del Perú i va enviar la seva renúncia des del Japó, la qual va ser rebutjada pel Congrés i va ser destituït per «permanent incapacitat moral».

L’haitià Jean Bertrand Aristide va renunciar a la Presidència del país més pobre d’Amèrica el març de 2004 per, segons va dir, «evitar un vessament de sang».

El paraguaià Raúl Cubas va renunciar a la direcció d’Estat el 28 de març de 1999, després d’un judici polític.

El malson de l’«impeachment»

Dilma Rousseff, la primera dona presidenta del Brasil, que va ser destituït el 31 d’agost de 2016 pel Senat en el marc d’un judici polític, després de trobar-la culpable d’incomplir la llei de responsabilitat fiscal per haver modificat els pressupostos via decret, sense autorització legislativa.

El 22 de juny de 2012 el paraguaià Fernando Lugo va ser destituït en un judici parlamentari per mal acompliment de les seves funcions i per la seva responsabilitat en els enfrontaments entre policies i camperols a la província de Curuguaty que van deixar uns 17 morts.

El 28 de juny del 2009, Manuel Zelaya va ser destituït pel Congrés d’Hondures, després que militessis el van detenir i el van deportar a Costa Rica quan pretenia reformar la Constitució desatenent impediments legals.

Quatre anys abans, el 20 d’abril de 2005, Lucio Gutiérrez va ser destituït com a president de l’Equador en un judici polític en el Congrés per abandonament del càrrec, després que l’exmandatari enmig d’un fort clima de tensió a Quito s’escapés del Palau de Carondelet per la teulada, on l’esperava un helicòpter de l’Exèrcit.

Al mateix país, però el 1997 el Parlament de l’Equador va destituir Abdalá Bucaram, després d’haver complert amb prou feines cinc mesos al Govern, va ser acusat d’«incapacitat mental per governar».

El dos vegades president de Veneçuela Carlos Andrés Pérez va ser destituït, jutjat i condemnat el març de 1993 per malversació de fons a 22 mesos de presó, pena que va complir al seu domicili.

Fernando Collor de Mello, primer president després de la restauració de la democràcia al Brasil, va renunciar el desembre de 1992, en moments en què el Senat buscava la seva destitució per corrupció.

El 8 de juliol de 1989 Raúl Alfonsín presentava la seva renúncia davant l’onada de protestes socials que es registraven a l’Argentina.

Cops d’estat

Notícies relacionades

L’equatorià Jamil Mahuad va ser deposat mitjançant un cop d’Estat civicomilitar el 21 de gener de l’any 2000, enmig de protestes pel seu programa d’austeritat i l’anunci de la «dolarització» de l’economia.

El guatemalenc Jorge Serrano Elías va protagonitzar un autocop d’Estat, conegut com el «Serranazo» el 25 de maig de 1993, pel qual es va veure forçat a sortir del país.