ENTREVISTA

Josina Machel: «El patriarcat és tan poderós que moltes dones el justifiquen»

Filla del primer president democràtic de Moçambic, va perdre un ull després d'haver rebut una brutal agressió de la seva exparella

Ara ajuda altres víctimes de violència masclista i aporta el seu testimoni en el documental 'Woman', que es presenta a BCN

zentauroepp50331116 int josina machel191011130453

zentauroepp50331116 int josina machel191011130453

6
Es llegeix en minuts
Víctor Vargas Llamas
Víctor Vargas Llamas

Periodista

ver +

Agenollada, amb el vestit ensangonat i la veu trencada, Josina Machel implorava ajuda en un hospital de Maputo, la capital moçambiquesa, el 17 d’octubre del 2015, després d’haver rebut una brutal pallissa de la seva llavors parella, el mateix que la va abandonar a la seva sort a les portes del centre sanitari. Ni l’apressant emergència ni la seva condició de filla de l’expresident moçambiquès Samora Machel i de fillastra de l’exmandatari sud-africà Nelson Mandela li van evitar les més de tres hores que van transcórrer fins que li van proporcionar una assistència que no va poder impedir la pèrdua d’un ull. Des d’aleshores, Josina Machel lidera Kuhluka, un moviment per protegir i apoderar les víctimes d’abusos i de violència masclista. La seva experiència i la d’altres víctimes es recullen en el documental ‘Woman’, impulsat perMedicus Mundii que es va estrenar aquesta setmana a Barcelona.

¿Com recorda aquella agressió? ¿En què ha canviat la seva vida des d’aleshores?

Tot el dia va ser molt difícil perquè era la vigília del 70è aniversari de la meva mare i per primera vegada vaig percebre que ja no era jove, que la força més constant de la meva vida podria faltar-me en qualsevol moment. Li vaig demanar a la meva parella de llavors passar la nit a casa de la meva mare, per poder dormir al seu llit, com fan els nens. La seva resposta van ser tres grans cops al meu cap. Vaig perdre la visió immediatament. Però crec, no crec, sé que en aquell moment una part de mi es va morir i una altra va néixer. Una de més forta, amb grans conviccions de la lluita contra la violència masclista i dels drets de les dones i de la necessitat de fer no un canvi, sinó una transformació total.

Els informes mèdics de l’agressió van desaparèixer de l’expedient policial, la condemna de presó de la seva exparella va quedar suspesa... ¿L’home moçambiquès té impunitat?

La realitat demostra que sí. Els homes assalten, maten, agredeixen diàriament i no senten les conseqüències dels seus actes. Els governs implementen les lleis, però no doten, com ho haurien de fer, les institucions que s’han d’encarregar de la seva aplicació. A Moçambic, a l’Àfrica, hi ha un sistema de patriarcat, però no és gaire diferent del que passa a Espanya. El patriarcat és tan poderós que fins i tot moltes dones el justifiquen; no veuen necessitat de canvi. I, és clar, als homes ja els va bé així. El meu pare deia: «La victòria es conquista, no es regala». Som nosaltres les que hem de lluitar pels drets i per transformar la mentalitat.

«El dia de l’agressió va morir una part de mi i en va néixer una altra, forta i convençuda de la necessitat d’una transformació»

Moltes dones africanes temen l’estigma i pensen que el cost de denunciar és massa elevat. ¿Com es viu amb aquesta doble victimització?

Quan una víctima de violència masclista denuncia ho fa perquè vol canviar la situació. Però en la cultura africana quan una dona es casa entra a formar part d’una família, no és una relació tan individualitzada com a Europa. I quan denuncia ho fa per ella mateixa, però també per la seva família i per la societat. Des d’aleshores, ja no se la veurà només com una dona, sinó com aquella dona que va ser violada, la que va ser agredida. Serà assenyalada i mai més es traurà aquesta marca, per més que vulgui seguir amb la seva carrera professional o lluiti per un canvi en la seva vida. Especialment, si no té recursos. Sempre haurà de sentir: «Tu vas denunciar, vas parlar d’un secret de família. Tu no tens la lleialtat que requereix la família».

trailer woman / periodico

¿Quins obstacles es troba el moviment Kuhluka, que vostè lidera?

El principal desafiament és la necessitat de transformar la manera en què les institucions breguen amb els casos de violència. Moçambic va promulgar la llei de la violència el 2009, quan gairebé no hi havia denúncies i no teníem una consciència total de les necessitats. Ara tenim nombres molt més alts de dones que denuncien. Però necessitem polítiques més sofisticades i adequades que possibilitin la transformació de les institucions per donar resposta a les autèntiques necessitats.

A Sud-àfrica, la primera potència africana, una dona és violada cada 26 segons, 6 vegades més que la mitjana mundial. ¿L’Àfrica necessita alguna cosa més que un #MeToo?

El #MeToo va ser molt bo per galvanitzar una resposta de les víctimes i evidenciar que en moltes ocasions els abusadors són artistes, empresaris i persones influents, que determinen polítiques i actuacions públiques. A Sud-àfrica en particular ja tenen els seus propis ‘hashtags’ i un gran moviment feminista i cívic de lluita contra la violència de gènere. L’Executiu de [Cyril] Ramaphosa és el primer a tot Àfrica que crea un pla estratègic reservat a la violència masclista i ha dedicat recursos per valor d’1 bilió de rands [més de 60 milions d’euros] específics per a la violència.

La problemàtica sembla difícil d’abordar quan molts abusos comencen ja en la infància, en la intimitat de la llar.

La violència domèstica i les violacions són com una amant a l’armari. Tothom vol ocultar-ho. També, la víctima, que sent una immensa vergonya i no vol que es conegui. Es crea aquesta gran contradicció interna que ha de ser transformada, per abordar després la realitat familiar i la social fins a completar el procés. Però, per sort, aquesta situació està canviant.

«La violència contra la dona és com una guerra: poden morir o quedar amb ferides que arrossegaran tota la vida»

¿Quin missatge pretén traslladar el documental?

La violència masclista és com una guerra en la qual tots els dies hi ha persones que moriran i d’altres tornaran amb ferides visibles, com el meu ull, i amb d’altres que no s’aprecien, però que s’arrosseguen tota la vida. Dones de tot el món també es desperten sabent que algunes de les seves germanes, amigues o companyes poden morir. O fins i tot elles mateixes. Saben que han de sobreviure en un món tan violent i masclista. El documentaltrasllada la realitat de Moçambic al món, per més que aquesta guerra afecta totes les dones. Tampoc aquí les dones són independents. I prova de conscienciar de la necessitat de crear eines perquè les víctimes puguin tenir un millor sistema d’assistència social i institucional i també una millor qualitat de vida.

Notícies relacionades

¿De quines armes disposa la dona per guanyar aquesta guerra?

De la seva força. La força és innata en les dones i la seva identitat comuna. No hi ha mare que vulgui que la seva filla sigui violentada i agredida. No vull això per a mi ni per a les pròximes generacions. Les dones ens hem de conscienciar que perquè jo visqui necessito que tu visquis, que perquè jo pugui guanyar necessito que tu guanyis. Quan decidim utilitzar la força interna i la capacitat que totes tenim, no com una competició sinó per lluitar juntes, llavors sí que guanyarem aquesta guerra.