¿Per què no és possible un Tiananmen a Hong Kong?

Hong Kong no acabarà en cap altre Tiananmen, segons ha assegurat aquesta setmana el diari oficialista 'Global Times'. “Washington no serà capaç d’intimidar la Xina utilitzant el record d’unes protestes de 30 anys enrere. La Xina és molt més poderosa i més madura, i la seva habilitat per gestionar situacions complexes ha millorat enormement”, deia aquesta setmana el rotatiu. Són temps estranys quan trobem més sensatesa en un editorial del mitjà propagandístic xinès més fanàtic que en els apocalíptics pronòstics d’analistes occidentals.

La Xina ha reaccionat davantla més greu i duradora crisi socialde les últimes dècades penjant un parell de vídeos de maniobres de les seves forces de seguretat. Els setges a comissaries, l’assalt i conquesta del Parlament sense oposició o el bloqueig de l’aeroport durant dos dies amb gairebé un miler de vols cancel·lats i prolongades detencions i pallisses a ciutadans identificats com a espies o periodistes de l’interior, s’acosten més a l’anarquia que a un estat policial. Uns episodis així són inimaginables en cap altre país, fins i tot en les democràcies més rigoroses.

La mansuetud de Pequín amb els excessos a Hong Kong contrasta amb la seva immisericordiosa repressió de la dissensió civil al continent. Repeteix que confia en el Govern illenc per bregar amb el conflicte malgrat la seva acreditada inutilitat. El seu discurs s’ha anat esmolant. Primer va ignorar les protestes per evitar l’efecte contagi, després va parlar de disturbis i “brots terroristes” i ja les ha comparat amb aquelles revoltes de colors que van tombar governs soviètics i que els quadres del partit estudien per saber com evitar-les. Aquests discursos per a consum intern i els vídeos han provocat a Occident el reflex pavlovià queveu un Tiananmen en cada protesta.

Les raons que ho impedeixen són tan poderoses com variades. Pequín no és Hong Kong ni la Xina és la mateixa de 1989. Qualsevol mesura de força, és igual la gravetat i el deteriorament del quadro, devastaria la seva reputació global i l’economia hongkonguesa. L’efecte seria immediat en aquests temps de mòbils. Suposaria també la victòria definitiva d’un moviment que es presenta com a oprimit i quepretén la intervenció xinesa per demanar l’auxili internacional.

Uniformes verds

Els tancs estan grapats a la memòria col·lectiva local. El record de Tiananmen es refresca cada vigília del 4 de juny en solemne silenci i milers d’espelmes enceses al Parc de la Victòria. Les tropes van desfilar per Hong Kong quan l’excolònia va tornar a mans xineses el 1997 fins al centre de la ciutat i no s’han tornat a veure els uniformes verds. Aprofiten la nit per desplaçar-se sempre en vehicles coberts. La discreció és preceptiva en una capital financera que atreu inversions de tot el món i necessita mostrar la seva singularitatdavant la dictadura de l’interior.

La degradació del quadro ha estimulat el debat de si haurien de deixar enrere la seva invisibilitat. Des de les files propequineses s’ha recordat que la llei empara la seva intervenció quan el govern local la sol·liciti per “mantenir l’ordre social”. Però l’Exèrcit és un anatema a Hong Kong. Desplegar-lo despertaria les pors atàviques i tornaria a mobilitzar fins i tot els sectors moderats que ja mostren el seu fàstic després de 12 setmanes de protestes que han castigat l’economia, la convivència i la reputació de l’excolònia. Sembla menys traumàtic el transvasament de policies antidisturbis des de l’interior, probablement amb uniformes hongkonguesos, per resoldre l’evident falta d’efectius a l’illa davant d’uns activistes cada dia més violents.

Tampoc l’amenaça és similar. Aquelles protestes de 1989 es van propagar des de Pequín a tot el país i van amenaçar la supervivència del partit mentre queles actuals són perifèriques i no tenen perill de contagi. La crisi, de fet, ha soldat el poble amb el seu Govern. Al continent escasseja la simpatia cap a uns hongkonguesos considerats privilegiats, insolidaris i, encara pitjor, antipatriòtics. Els lemes antixinesos, els repetits atemptats a la bandera i l’escut nacionals o els símbols britànics i nord-americans dels activistes han estimulat el nacionalisme.

Dilema shakesperià

Encara hi ha el dubte de quant aguantarà la confuciana paciència de Pequín davant d’uns desordres enquistats que ja haurien legitimat la resposta irada de qualsevol altre govern. A Xi Jinping, president xinès, se li planteja un dilema shakesperià: que la pompa del’imminent 70 aniversari de la fundació del país sigui arruïnada per les revoltes de Hong Kong o pel clamor internacional contra la repressió. És, en qualsevol cas, un contratemps per al líder xinès més poderós en dècades i que dona arguments als seus crítics en el partit.

“No percebo cap urgència per actuar, s’estan armant d’arguments i aposten pel desgast tant dels activistes com de la societat. Moltes de les imatges recents, com les de l’aeroport, estan llimant el recolzament», opina Xulio Ríos, director de l’Observatori de Política Xinesa. “Hong Kong té una solució complicada, però l’onada de nacionalisme no perjudica Xi. No ha aplicat encara la mà dura que beneficiaria els Estats Units i el pitjor ja ha passat”, afegeix. La Revolta dels Paraigües del 2014també va encadenar manifestacions massives i, quan va expirar tres mesos després per pur avorriment, les enquestes ja revelaven que el 80% de la societat hi estava en contra. La premsa nacional ha demanat a aquesta “majoria silenciosa” que torni la pau al territori. S’imposa, doncs, la mateixa paciència estratègica que Pequín utilitza en la guerra comercial amb Washington.

Notícies relacionades

Centenars de milers d'hongkonguesos desafien el Govern i la pluja

Els altres hongkonguesos

El problema taiwanès sobrevola el hongkonguès. Hong Kong entorpeix la reunificacióamb què Xi Jinping pretén enllustrar el seu llegat. La calamitosa gestió econòmica havia enfonsat el Partit Progressista Democràtic (DPP), de caire independentista, però les protestes l’han ressuscitat. En les últimes enquestes ja treu mig cap al Kuomintang (KMT), més pròxim a Pequín. La presidenta, Tsai Ing-wen, persevera en un eficaç discurs de la por que anticipa a Taiwan les interferències de Pequín que pateix Hong Kong. Tsai ha descrit les eleccions de gener com “una lluita per la llibertat i la democràcia” contra “els que volen destruir la nostra sobirania nacional”.

Fracàs personal

Xi ja va donar la primera empenta a Tsai quan al generva oferir per a Taiwan la deteriorada fórmula hongkonguesad’“un país, dos sistemes” que ni tan sols defensen els més entusiastes del KMT. “Quatre anys més del DPP en el Govern és un gran problema per a Xi i qualsevol gest dur a Hong Kong li facilitaria la victòria. Segur que no voldrà afegir més llenya al foc. Això sí que seria un fracàs personal de Xi, que va plantejar fa anys accelerar el procés de reunificació amb Taiwan. No espero cap reacció xinesa sobre Hong Kong almenys fins a les eleccions”, jutja Ríos.