Els altres hongkonguesos

Famílies que han exclòs la política de la taula per arribar a les postres en pau, altres que ja no es reuneixen i grups de xarxes socials abandonats pels d’un bàndol. La divisió social ha arribat al lloc més improbable. Les successives onades migratòries de l’interior s’han acoblat amb els locals durant dècades amb harmonia. Mai han faltat els matisos identitaris però sempre subordinats a l’orgull per compartir una illa petita, pròspera i cosmopolita. Més de dos mesos de protestes amenacen de dinamitar aquesta delicada construcció i no és improbable que la cicatriu persisteixi quan els carrers recuperin la pau. No hi ha un problema més seriós ni més ignorat avui a Hong Kong.

Els contraris a les protestes hi són. Es defineixen com la “majoria silenciosa” , tot i que cap estudi ha mesurat encara la distribució de forces. La vaga general que s’havia anunciat com a termòmetre va finalitzar en empat: l’excolònia va alentir el ritme però va estar lluny d’aturar-se. Es pot afirmar, sense marge d’error, que són molts. El conflicte és víctima dels temps del 'fast food’ informatiu: es penja l’etiqueta de prodemocràtics a uns i s’ajusten després els fets al relat a cops de martell. Els altres, doncs, seran pinxos de Pequín o membres de màfies locals. O seran proxinesos, amb totes les seves implicacions en l’imaginari popular. Gent molt poc recomanable en qualsevol cas.

Falta d’empatia

La premsa internacional ignora les seves concentracions o tria el més ignorant per presentar la part pel tot. Tot això es percep aquí. Hi ha més mirades dures que somriures, alguns rebutgen l’entrevista i d’altres exigeixen l’enllaç a l’article per comprovar la fidelitat de la cita. Aquestes referències tossudes als joves com a “paneroles” per les samarretes negres o els adhesius que demanen la destrucció del moviment Falun Gong no ajuden a l’empatia global. No tenen la capacitat de seducció de l’altre bàndol i ja han donat per perduda la batalla per la imatge. Els joves, en canvi, repartien avui caramels i disculpes als viatgers a l’aeroport després de dues jornades de caos i fúria desbocada que van torpedinar la reputació d’un moviment amable i prodemocràtic.

Una tarda al Parc de la Victòria serveix per confirmar la varietat de sensibilitats. La quota d’inflamats i ultramuntans és inevitable en qualsevol massa però predomina un missatge articulat i assenyat. Alguns fins i tot van participar en les manifestacions contra la llei d’extradició i no comprenen que els joves insisteixin a prendre els carrers quan ja ha sigut enterrada. “No saben quan parar”, diu resignada Kay Ip, psicòloga. “Ignoro si aquella llei era bona o dolenta, però no es pot respondre amb vandalisme. Això només passa en les societats malaltes. No tenim ideologia, només volem viure en pau i que deixin de destrossar la ciutat i arruïnar l’economia”, afegeix.

Sentiment nacional

És un ambient familiar i de diumenge, tantes banderes hongkongueses com xineses i actuacions musicals que espongen els discursos polítics. Tant la mitjana d’edat com el sentiment nacional xinès són més alts que en les concentracions contràries. No responen, però, a aquesta gastada descripció d’immigrants de l’interior i idiotitzats per la propaganda de Pequín. Cantan himnes locals de Hong Kong, molts han nascut aquí i alguns han viscut a l’estranger.

L’Alicia és originària del districte de Kowloon i ha tornat després de dues dècades a la Gran Bretanya. “Ni a la Xina ni al món s’informa bé del que està passant aquí”, lamenta. “Els joves es queixen de la situació econòmica, que no poden comprar-se una vivenda, però no treballen dur com sempre hem fet aquí”, afegeix.

Aquí es reivindica tot el que els joves no suporten. La policia. Carrie Lam, la cap executiva. I fins i tot Junius Ho, un inquietant legislador que va animar els violents que van apallissar els joves i el panteó familiar del qual va ser profanat després per aquests. “En el fons és un bon home”, em xiuxiuegen quan puja a l’escenari. I es reivindica la salut de Hong Kong davant el panorama tètric que denuncia l’altre costat. La premsa lliure, el sistema judicial independent, el dret a manifestar-se... L’illa conserva avui totes les llibertats heretades dels britànics perquè ha lluitat per aquestes: sempre que Pequín ha amenaçat amb una llei inquietant s’han omplert els carrers i la llei ha acabat al calaix. “He estat a més de 40 països i enlloc hi ha més llibertat que aquí”, jutja l’Alicia.

Suposades implicacions

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Pels altaveus sona 'Imagine', 'We are the world' i altres clàssics que empatxen. Moltes solapes amb adhesius que demanen donar una oportunitat a la pau. Això sembla una comuna 'hippy'. Són aquí per denunciar la violència, insisteixen. El periodista que comparteixi el telèfon amb ells rebrà en els dies següents una allau de vídeos amb activistes apallissant ciutadans i arrasant la ciutat o dels seus líders reunits amb diplomàtics que demostren la implicació de forces estrangeres en les protestes. I col·leccionarà els de brutalitat policial i evidències que Pequín paga als pinxos si l’intercanvia amb un antigovernamental. 

Són dos compartiments estancs que consulten només els mitjans de comunicació afins i omplen cada dia el sac de retrets i deutes al cobrament. L’enamorament cec cap a un bàndol i la sistemàtica condemna de l’altre a la invisibilitat o al clixé no ajuden a entendre la complexitat del conflicte ni les amenaces que planen sobre Hong Kong. Ja sabem que aquestes bretxes socials no es tanquen.