Raqqa sense Estat Islàmic

L’autoproclamat Estat Islàmic té a Raqqa un emplaçament, un lloc que durant generacions estarà en la memòria col·lectiva dels locals com a símbol dels seus excessos, la seva brutalitat i la seva irracionalitat. Es diu plaça del Paradís ('Duar al Naeem', en àrab), una cèntrica glorieta situada a penes uns metres del’estadi municipal, on els ultraradicals havien instal·lat precisament el seu principal centre de detenció i tortura.

Durant el període que Estat Islàmic (EI) va convertir la ciutat en la capital d’un vast país habitat per vuit milions de persones, aquí tenien lloc la majoria de les execucions públiques organitzades pels seus milicians: Cossos crucificats i exposats durant dies, caps humans segregats del tronc i enfilats en llances o tanques, decapitacions públiques de reus d’apostasia, sospitososd’homosexualitat  llançats al buit des delsterrats  als edificis limítrofs...

Evadir-se no era una opció per als residents; aquests eren convocats mitjançant altaveus i obligats a contemplar aquesta ostentació de poder i terror, destinada no només a castigar els responsables d’accions  que els extremistes consideraven com a crims, sinó també a adreçar una població que no feia gaire s’havia aixecat contra el règim de Bashar al-Assad exigint democràcia, l’antítesi del grotesc ‘califat’ que els nouvinguts havien implantat. Algunes de les més macabres accions atribuïdes als seguidors d’Abu Bakr al-Baghdadi van passar en aquest lloc, que immediatament va passar a ser conegut en la cultura popular de Raqqa com a 'plaça de l’Infern’.

Un passat tenebrós

Amb un passat recent tan tenebrós, no és estrany que la rotonda en qüestió s’hagi convertit una de les prioritats del Consell Civil de Raqqa, l’òrgan encarregat de governar la ciutat, a l’hora d’emprendre la reconstrucció. En aquest lloc erm i buit, envoltat de runa i atapeït d’esquelets de vehicles carbonitzats, segons s’identificava a les fotos fetes immediatament després dels últims combats, ara fa any i mig, s’alça ara un conjunt de fonts amb bons acabats, presidit per una inscripció que tota ciutat orgullosa de si mateixa assumeix com a eslògan i instal·la en els seus punts de més visibilitat: 'I love Raqqa'. Quan els policies es distreuen, alguns nens s’introdueixen als sortidors de la plaça i els converteixen en banyeres ocasionals amb què es defensen de l’opressiva canícula siriana. 

Renovation of #Raqqa square (Dar al-Naim). Square was used by ISIS to put heads on the fence surrounding the square. pic.twitter.com/p7Ga8Jsb6E

— Wladimir (@vvanwilgenburg) 28 de febrero de 2019

Les ferides amb prou feines han començat a cicatritzar i la ciutat està literalment en ruïnes. Ja molt abans que el nostre vehicle procedent del nord sirià amb l’equip del documental a bord traspassi el punt de control que dona entrada a la població, es fa del tot impossible que la mirada eviti una destrucció omnipresent, que sorgeix a tot arreu. Ja sigui edificis sense façana dels quals només queden les parets mestres, ja siguin munts d’enderrocs i runa que amb prou feines permeten el pas de cotxes i camionetes, el cert és que les ruïnes sirianes no tenen res a envejar a les d’altres localitats que al seu dia van ser sinònim de devastació després d’una guerra: Dresden, Berlín o fins i tot Grozni, la capital de Txetxènia.

Nombrosos comerços encara llueixen a les seves persianes el símbol d’Estat Islàmic sobre un fons negre, constatació gràfica que els seus propietaris al seu dia van pagar l’impost que els exigia el lideratge extremista i símbol que aquests no semblen tenir pressa a retirar. Tot i que la por i la tensió s’entreveuen en l’ambient, són molts els ciutadans que no oculten el seu alleujament al comprovar que l’EI ha desaparegut del seu horitzó i futur immediat.

Khalid regenta un petit comerç a mig camí entre una papereria i una llibreria, i recorda amb enuig les constants inspeccions al seu establiment de milicians extremistes buscant obres prohibides. En una ocasió va ser arrestat i va arribar a passar diversos dies en una presó dels voltants on, segons em comenta, el van apallissar de valent. El que més obsessionava als seus procaços i poc considerats visitants eren els llibres "amb fotografies" a la portada o a les pàgines interiors. Les versions més rigoristes de la religió musulmana afirmen que tota representació gràfica, ja sigui d’éssers animats o inanimats, és condemnable, tot i que en aquest extrem, com en moltes altres polèmiques dins de l’islam, ni tan sols hi ha consens entre els erudits.

– “Vaig estar pres d’Estat Islàmic. Recordo que amb nosaltres els combatents presumien de ser els millors musulmans del món", li explico al meu interlocutor.

-"Aquesta gent no sap res de la sunna [tradició]; alguns ni tan sols parlaven àrab", respon rabent.

Notícies relacionades

Retorn a Raqqa

Els ostatges dels Beatles: 19 homes i 4 dones

–"L’islam diu que és la religió de la clemència; ¿on era la clemència quan governaven aquests extremistes?", replico.

–"No hi havia cap clemència", constata amb rotunditat.