Retorn a Raqqa

Marc Marginedas, reporter d’El Periódico, va ser segrestat a Síria el setembre del 2013. Durant sis mesos va ser ostatge de l’autoproclamat Estat Islàmic, condició que va compartir amb una altra vintena de periodistes i cooperants occidentals en un captiveri atroç que per alguns va tenir un desenllaç tràgic. Ara Marginedas ha tornat a alguns dels escenaris d’aquest infern. Ho ha fet per rodar un documental ‘Regreso a Raqqa’ produït per Minimal Films i dirigit per Albert Solé. Basat en l’experiència del reporter, la filmació constitueix una reflexió sobre el fenomen d’Estat Islàmic i les seves conseqüències. Juntament amb l’equip de rodatge, Marginedas ha visitat el lloc on s’erigia la mansió de Raqqa en la qual van transcórrer els moments més dramàtics del captiveri i també la veïna casa des de la qual els vigilaven els seus carcellers, els ‘Beatles’, un trio de psicòpates al servei del fanatisme integrista.

Un rectangle pavimentat amb lloses clares i fosques, com untauler d’escacs, enmig d’un jardícoquet però descuidat i solcuit per la calor. Una piscina abandonada, un embarcador, uns camps de cultiu a l’horitzó i un cementiri petit a la part posterior de la casa, les úniques referències geogràfiques amb què intentàvem orientar-nos des del nostre captiveri. Unes vistes privilegiades sobre el riu Eufrates, que en aquest tram mandrós es cargola i es fa a trossos amb meandres i racons, deixant a la vista illots i illetes. Unpaisatge fluvial bucòlic que només aconseguíem contemplar en els moments en què els nostres carcellers abaixaven la guàrdia, a través de les escletxes dels plafons i les cortines que tapaven les nostres finestres.

De la mansió pròxima a Raqqa on vam estar reclosos, a començaments del 2014, la vintena d’ostatges occidentals capturats per l’autoproclamat Estat Islàmic (EI), tot just en queden els fonaments,l’entorn i els mals records. En aquest espai de pocs metres quadrats ara a cel obert, entre uns murs i unes estances que ja no existeixen, van tenir lloc, fa cinc anys, els moments més dramàtics del nostre captiveri.

Una proposta de Minimal Films, una productora catalana, que m’ha plantejat ser el fil conductor d’un documental de televisió documental de televisiósobre la crisi d’ostatges occidentals a Síria i que s’emetrà per diversos canals, incloent-hi TV-3, m’ha permès tornar alsescenaris del segrest múltiple per primera vegada des del meu alliberament, ara que Estat Islàmic ha sigut expulsat del país per una aliança kurdoàrab.

Els paisatges no muten ni canvien

Els paisatges no muten ni canvien, i menys quan només han passat un grapat d’anys. Però sí les sensacions i percepcions que susciten. L’Eufrates s’ha transformat, en aquesta primavera del 2019, en uncabal mans, transparent i blau, que convida al bany i la relaxació, sota un sol intens i groc que cau a plom sobre el lloc, malgrat que encara sigui el maig.

Res a veure amb les impressions rebudes mentre vaig ser allà en qualitat d’ostatge. Llavors feia un fred que pelava, pesava 20 quilos menys del meu pes habitual i patia greus problemes intestinals a causa de la desnutrició, convertint en un infantament dolorós el tràfec pel meu sistema digestiu de la carn enllaunada greixosa que ens donaven com a aliment. El bonic i amable corrent fluvial se m’apareixia llavors com a dens, fred i amenaçador, dissuadint-me a mi i a altres companys de qualsevol temptació de fuga, idea que els col·legues més agosarats i rebels plantejaven de forma recurrent.

Una actitud reticent a la fugida producte de l’instint de supervivència i d’un càlcul conservador de les nostres possibilitats. Debilitats després d’haver perdut una part important de la nostra massa muscular durant la primera part del segrest, pensàvem que mai aconseguiríem arribar a la vora contrària abans que patíssim una rampa, ens paralitzés una hipotèrmia o simplement fóssim delatats per algun veí atemorit pel poder dels ultraradicals.   

Faysal, amo i senyor

“Sí, ens banyem al riu però no bevem l’aigua perquè no és potable”, constata innocentment el Faysal mentre es treu de sobre la mandra de la migdiada matinal amb què intenta fer més suportable el dejuni diürn del mes de Ramadà. Aquest pastor, que també respon a la ‘kunya’ (sobrenom) d’Abú Omar –fórmula de respecte de l’onomàstica àrab que consisteix a afegir a la paraula Abu (pare) el nom de pila del seu fill gran– ha aprofitat l’abandó i el caos generalitzat que viu la regió per erigir-se en l’amo i senyor del lloc. Ha construït una barraca enmig de la propietat i s’hi ha instal·lat amb la seva dona, el seu fill i el seu ramat d’ovelles.

No posa objeccions a parlar amb mi, ni tampoc a ser filmat. Fins i tot m’acompanya fins a la vora del riu, un punt del jardí que cinc anys enrere contemplava diàriament des de la finestra lateral del lavabo i al qual sempre em vaig voler acostar. Però el Faysal, que molt probablement ha vist i sentit més del que admet, només encogeix les espatlles quan li expliquen l’ombrívol passat d’aquest lloc. “No, no en sabia res”, es limita a respondre. Manté l’obligada cordialitat que per tradició els àrabs dispensen als seus convidats, però amb prou feines amaga el seu desig que aquest impertinent grup d’estrangers, proveïts amb càmeres, micròfons i fins i tot drons que emeten un brunzit molest, desaparegui de la seva vista i pugui recuperar la seva felicitat usurpada.

La proximitat dels ‘Beatles’

Era la proximitat física dels‘Beatles’, la cèl·lula formada per tres extremistes britànics batejada així per l’ostatge John Cantley i encarregada de gestionar l’operació, que va convertir en un patiment insofrible per a tots nosaltres aquelles setmanes d’hivern del 2014. Instal·lats a la casa veïna, uns metres riu amunt, i molt probablement avorrits davant l’obligació de vigilar-nos amb permanència –una tasca menor que fins aleshores havia recaigut en combatents de rang inferior–, els tres radicals ens visitaven amb freqüència, sotmetent-nos a càstigs arbitraris o a psicopàtiques manipulacions psicològiques.

Un dia apareixien amb fatouche i amanida, les restes del seu sopar, i designaven un captiu perquè triesquatre amics i mengés davant la resta dels famolencs ostatges, perseguint amb això un objectiu recargolat i pervers: suscitar problemes entre nosaltres i minvar la cohesió interna necessària per planejar qualsevol temptativa d’evasió. També es presentaven abans de l’hora de dormir, escollien un dels presoners, l’emmanillaven i l’obligaven a estar dret fins a la primera oració del dia, sense menjar ni beure. En alguna ocasió fins i tot van arribar a obrir foc des de l’exterior contra la nostra habitació amb una escopeta de balins, per tal que comprenguéssim que estàvem sota una vigilància permanent. Els perdigons entraven netament per la finestra.

Notícies relacionades

Els ostatges dels Beatles: 19 homes i 4 dones

Raqqa sense Estat Islàmic

A diferència de la nostra mansió-presó, la casa des d’on els ‘Beatles’ dirigien l’operació continua estant dreta, i ha sigut recuperada pel seu propietari original, un comerciant ric de Raqqa, casat i amb dues filles, que ens convida amablement a passar però que prefereix no dir el seu nom ni ser gravat per la càmera. “Vaig poder tornar dos mesos després que el Daesh es retirés”, explica en un saló buit que traspua temporalitat, presidit únicament per un televisor i unes catifes. “Tots els meus mobles han desaparegut”, s’excusa. Això sí, pujant a les estances superiors, en alguna de les parets blanques que fan olor de pintura fresca, encara s’entreveuen, sota l’última capa de vernís, els contorns negres d’una insígnia d’Estat Islàmic que algú va dibuixar en un passat no molt llunyà.