Duel en el Partit Demòcrata dels EUA

El 2012, després de la derrota de Mitt Romney davant de Barack Obama, el Partit Republicà dels Estats Units es va plantejar que era imperiós canviar i estudiar com reconnectar amb el centre i la moderació si es volia tornar a la Casa Blanca en un país de demografia canviant. La victòria deDonald Trumpquatre anys després va enterrar qualsevol indici de transformació entre els conservadors, des d’aleshores alineats pràcticament sense fissures al voltant d’un líder que, malgrat la seva heterodòxia, està propulsant amb èxit l’agenda conservadora més radical. I a qui el 2016 va submergir en unaprofunda reflexióva ser alPartit Demòcrata, incrèdul davant elfracàs de Hillary Clinton, encara impactat per lafenomenal irrupciódeBernie Sandersa les seves primàries, un autènticrepte a l’establishmentque no va triomfar a les urnes, però sí políticament.

En els dos anys i mig transcorreguts des d’aleshores, el partit ha evidenciat ungir clar cap a l’esquerraque connecta amb unaevolució de les seves basesque confirmen les enquestes. Els demòcrates continuen deslliurant, no obstant, un viu debat intern entre multitud de corrents, tan diverses que podrien ser diferents formacions si els EUA no seguissin un model essencialment bipartidista.

El pes de l’ona més progressista

L’arribada al Congrés després de les legislatives de l’any passat de representants com Alexandria Ocasio-Cortez acapara l’atenció. Ella és la més efectiva icona d’una nova fornada de demòcrates més joves, més diversos, profundament crítics d’un aparell que denuncien massa proper als interessos corporatius i que s’ha desconnectat dels interessos i problemes reals de les seves bases. Per a ells la política identitària és central i impulsen una agenda decididament progressista, que amb apostes com el Green New Deal, ara per ara només un full de ruta, ha aconseguit posar en el centre del debat polític no només l’ineludible compromís demòcrata amb la lluita contra el canvi climàtic sinó tota una filosofia on la justícia econòmica i social són vitals.

Tot i que Trump i els republicans s’esforcen a denunciar aquesta agenda com a “radical”, “extrema” o “socialista”, apostes com la defensa de la cobertura sanitària pública i de la seva expansió o propostes coml’educació superior gratuïta representen un retorn dels demòcrates al’agenda  que van mantenir durant bona part del segle XX.

L’ala hiperprogressistaencara és minoritàriaal partit pel que fa a alts càrrecs i no té un representant pur en el ja superpoblat camp per aconseguir la nominació presidencial demòcrata per al 2020. El més proper als seus postulats, tot i que amb seriosos matisos, el representenBernie Sanders, demòcrata socialista, iElizabeth Warren, l’aposta de la qual és la profunda reforma del capitalisme.

Es perfila en qualsevol cas com el dominant el camí que van recórrer fins a la seva victòria congressistes com Ocasio-Cortez, Ayanna Presley o Ilhan Ohmar i Sanders a la seva anterior campanya, desafiant en molts casosl’establishment, mobilitzant les seves comunitats i recolzant-se en grups d’activistes i enl’entusiasme i voluntariat de les bases. I l’estan adoptant també candidats presidencials com Kamala Harris, Beto O’Rourke o Pete Buttitieg, l’alcalde de South Bend (Indiana) que ha irromput com una de les revelacions d’aquesta campanya.

Dins del gir progressista demòcrata, que aquests candidats semblen seguir més que impulsar, encarnen encara la convicció que és imprescindible buscar el centre amb elements de moderació, una cosa que va ser determinant també el novembre per aconseguir victòries demòcrates en estats disputats i reconquerir la cambra baixa.

El repte: projectar unitat

El repte per als demòcrates, que al juny celebraran els dos primers debats entre candidats presidencials, és no exacerbar públicament les divisions i tensions intestines que, d’altra banda, són evidents i contribueixen a alimentar la nociva narrativa de “guerra interna” i “lluita per l’ànima” del partit. Fa només uns dies, per exemple i per a indignació del caucus progressista del Congrés, el comitè demòcrata encarregat de campanya va anunciar que no treballarà amb assessors o consultors polítics que ajudin candidats demòcrates que desafiïn en primàries aquells que ja tenen un escó.

Notícies relacionades

Vell Sanders, nou Sanders

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

És una cosa que va fer, per exemple, Ocasio-Cortez, que continua treballant amb el grup Justice Democrats per buscar candidats progressistes que es presentin com alternativa a demòcrates moderats, tot i que posant el focus en districtes electorals on l’escó no estigui sota amenaça republicana.

Senyals públics de divisió dels quals elsestrategsasseguren que és imprescindible allunyar-se’n. Segons escrivia recentment a The democratic strategist Andrew Levison, “els demòcrates tenen un ventall d’opinions i desacords seriosos sobre el disseny de polítiques i programes específics, però la vasta majoria també reconeix que aquestes àrees de desacord són molt menors que les diferències fonamentals que els separen tots de Trump i del Partit Republicà”.