Temor, indiferència i entusiasme davant del que vindrà

Caracas va rebre els debats al Consell de Seguretat de l’ONU enmig de la letargia inexpugnable dels dissabtes. D’altra banda,només la recerca de menjar altera la rutina pesada d’un cap de setmana que ha sigut inèdit. Des de les xarxes socials, el president Nicolás Maduro va reivindicar el coratge del seu ministre d’Exteriors, Jorge Arreaza, per rebutjarl’ultimàtum de la UE i la “intromissió” dels EUA als afers interns del seu país. A la plaça Alfredo Sadel, a una zona acomodada de Caracas, Juan Guaidó, el “president encarregat”, va dir que no es prestarà a “falsos diàlegs” amb el Govern per solucionar el conflicte ni acceptarà“anar a unes eleccions en aquestes condicions”. Enmig de la cruïlla retòrica, el ministre de Cultura, Ernesto Villegas, va informar que el personal diplomàtic nord-americà va abandonar Caracas abans que es complissin les 72 hores que els havia donat Maduro.

Al barri de Catia, anomenat així en homenatge a Manuela Sáez, l’amant de Simón Bolívar, les ofertes del carrer i el rumor més ocult del mercat negre, es barrejaven amb les ràdios i els televisors que feien una crida a resistir un cop d’Estat. “Aquí no es rendeix ningú”, resa un vell mural. Per als maduristes té una absoluta actualitat. Els chavistes descontents i els visceralment farts del Govern el veuen amb prou feines com una paret pelada.

Situació de pobresa

El José potser no s’anomena així, però prefereix dir que és el seu nom. És a l’avinguda de Sucre. Algú li portarà un parell de llaunes d’“oli cremat”. És el líquid dels vehicles que s’acostuma a llençar quan ja no fa servei. Però l’escassetat i la pauperització produeixen miracles: de les escombraries ha tornat a la transacció perquè permet que un cotxe funcioni durant tres setmanes. El José el compra perquè no pot pagar els quatre litres d’oli “original” que equivalen a més de dos salaris mínims (32.000 bolívars).

Catia és un barri chavista. “No canviem el clima, canviem el sistema”, es diu des d’una paret. Però als seus carrers es veuen les empremtes negres dels pneumàtics incendiats durant les inèdites protestes dels últims dies. Des d’aquest barri popular, pròxim al palau de Miraflores, van partir columnes a defensar Maduro. Però, també, de forma més anònima, homes i dones atabalats per la crisi i la falta d’horitzó van saludar l’“autoproclamació” del diputat Guaidó. “Vaig callar massa anys”, diu Dorislis al sortir d’un petit mercat, aferrada a una bossa.

Evitar la violència

Notícies relacionades

Els gasoductes de Geòrgia inquieten Occident

I ara, un cop més, Khàrkiv

Poques illes de cases enllà, un estudiant fill de l’educació gratuïta confessa que no paeix la figura del “president obrer”. L’oposició més intransigent tampoc li agrada. Però el que més l’ha espantat les últimes hores és el que va dir el cap del Comando Sud dels Estats Units, l’almirall Craig Faller, sobre la manera de resoldre el dilema veneçolà. “El 1989 nosaltres vam treure Manuel Noriega de Panamà. I el 1994 vam enderrocar el president d’Haití... D’altra banda, al final de la dècada dels 80, quan Ferdinand Marcos tenia centenars de milers de manifestants protestant als carrers de les Filipines, nosaltres vam organitzar la seva sortida i li vam donar garanties que no seria enviat altre cop a les Filipines per ser jutjat. Crec que aquesta és la via de Maduro per sortir i així, possiblement, sortir d’aquest problema sense violència”,va dir Faller.

Una enquesta recent és contundent amb Maduro. El Govern diu, no obstant, que el sondeig no és autèntic i n’exhibeix uns altres segons els quals el 80% de les persones no saben qui és Guaidó. Temorosa, amb certa indiferència o entusiasme, a Caracas la gent espera que passi “alguna cosa”, tot i que no tots saben massa bé què. De moment,  consumeix hores a les cues perquè vol preparar la clàssica sopa de diumenge: vedella (gairebé el salari mínim el quilo), nyam, taro americà, carbassa, iuca, julivert, coriandre, all, ceba, bitxo dolç, pebre vermell i boletes de farina. Pobres i rics, chavistes i antichavistes, se sotmeten a aquest ritual culinari sempre que es pot. “El dissabte vol rumba”, va dir Maduro durant una reunió juvenil, quan els diplomàtics se n’havien anat. Potser es va sentir vencedor, en contra del que podria indicar la realitat. “No ens dona la gana de ser una colònia nord-americana, sí que ens dona la gana ser una potència llatinoamericana”.