El combustible humà fungible de la Xina

“M’enorgulleix treballar aquí, això simbolitza l’auge de la Xina”, explica Zhang Xinghe mentre liquida uns fideus instantanis assegut sobre la vorada. Té la pell cremada pel sol, els dits deformats i les botes foradades. Zhang, de 54 anys, epitomitza elsmingong  o emigrants de les províncies rurals de l’interior ocupats a la rutilant costa oriental. Somriu entre dents quan li pregunto si tornarà quan hagin acabat la tasca. És dubtós que als funcionaris que aviat ocuparan les oficines els agradi veure tipus com ell en aquest ecosistema refinat. 

A la nova zona de Tongzhou, un districte al sud de Pequín, s’ultimen les obres. Només algunes excavadores, formigoneres i quadrilles en camionetes mitiguen el buit de les seves avingudes. És un matí dominical espaiós que trenca el seu assossec al migdia. Centenars de treballadors arribats de totes direccions s’ajunten en una confluència qualsevol i s’arremolinen davant els carros amb menjar preparat, llaminadures, tabac o begudes. Mengen sobre l’asfalt, comenten la jornada i riuen en un caòtic i sa atemptat contra la vana solemnitat del lloc. 

Els mingong són el combustible necessari per alsprojectes urbanístics i també l’element més feble. Les ciutats han creat milions de llocs de treball per a camperols que d’una altra forma estarien aturats o malvivint de les collites. Pateixen salaris baixos i horaris llargs amb un humor admirable. Els contrastos són ubics i dolorosos: els urbanites que buiden les seves targetes de crèdit a les botigues i restaurants més elitistes davant els mingong que treballen a preu fet, devoren arròs amb algun vegetal i dormen amuntegats a habitacions a milers de quilòmetres de la família que només veuran en Any Nou. No en quedarà cap quan les autoritats tallin la cinta vermella.

Zhang guanya 200 iuans (25 euros) per jornada i descansa dos dies al mes, explica amb el seu tancat accent de la província de Henan. Són 5.600 iuans al mes (708 euros), gairebé el triple del que aconseguia plantant cacauets.

Crueltat

Un incendi amb 18 morts al raval pequinès de Xinjian va provocar el novembre passat l’expulsió de més de 20.000 mingong. Les autoritats van al·legar la perillositat dels infrahabitatges, van donar un dia als seus habitants per tocar el dos durant el cru hivern i van enviar les excavadores. La crueltat va ser excessiva fins i tot per a gent acostumada a la vida aspra i va sacsejar la consciència de la mimada classe mitjana. La injustícia era flagrant: Pequín es desempallegava dels que havien contribuït a aixecar-la. La majoria eren “immigrants de baixa qualitat” i il·legals.

Notícies relacionades

La Xina flirteja amb el Japó amb la guerra comercial de fons

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

La China ha limitat els fluxos massius amb elhukou, el registre administratiu que lliga la població al seu lloc d’origen. Només allà disfrutaran de drets com la sanitat o l’educació. El sistema va impedir el transvasament incontrolat però també va crear una segona classe de ciutadans. Els temps més crus han quedat enrere. El Govern defensa una política social i garantista amb èmfasi en els desfavorits, moltes ciutats han relaxat elhukou  i les lleis laborals han fomentat la consciència dels treballadors pels seus drets. 

Zhong Fenji necessita dues hores per arribar amb autobús fins aquí des del seu dormitori comunitari a la zona vella de Tongzhou, mentre els oficinistes es plantaran a Pequín en la meitat de temps pujats al tren bala. No sembla preocupar-lo molt l’apreciació. Enumera les seves destinacions en els últims anys: el Parc Mundial, l’aeroport internacional de Pequín... “Aquí sempre hi ha una cosa per construir”, conclou abans d’excusar-se amb un somriure pel final de la pausa per al dinar.