"Sobreviure a l'Holocaust també és sobreviure a la culpa"

Era l’abril del 1942 quan Ludwig Eisenberg, un noi txecoslovac jueu de 25 anys, va ser internat al camp de concentració i extermini nazid’Auschwitz, al sud-oest de Polònia, sota el número 32.407. Els atzars del destí el van portar a convertir-se en el responsable de tatuar els nous interns de la presó, una professió que li va permetre salvar la vida i trobar la persona que dibuixaria el seu futur.

Enmig de l’horror i la mort, Lale Sokolov –el seu nom després de la guerra– va tatuar la que seria l’amor de la seva vida, Gita Fuhrmánnov, presa al camp de dones de Birkenau i amb qui mantindria una relació en secret. Després de sobreviure al’horror nazi i retrobar-se a la Txecoslovàquia comunista, la parella va fugir de la persecució soviètica pel seu recolzament econòmic a l’Estat d’Israel i es van embarcar cap a Melbourne, on van viure la resta dels dies amagant aquell passat.

Després de passar tres anys investigant el cas i entrevistant-se amb Lale, l’autora australiana Heather Morris recopila ara aquesta punyent història d’amor a El tatuador de Auschwitz, llibre que surt a la venda en castellà aquest dimarts, dos d’octubre, publicat per Espasa.

- Pocs secrets poden ser tan transcendentals... I, tot i així, Lale només va parlar després de la mort de la seva dona, i va mantenir el secret per respecte a ella. Ni el seu fill ho sabia.

- ¿Què el va portar a conèixer el Lale Sokolov i la seva història? L’atzar. Un amic ens va posar en contacte després que la Gita morís. Ell volia parlar amb algú que no fos jueu, distanciat d’aquesta història. Vaig estar mesos amb ell, coneixent-lo, el vaig presentar a la meva família, fins que va decidir que era la persona adequada per explicar-li totes les coses terribles que havia viscut al camp i que havia amagat durant més de 60 anys.

- ¿Com va arribar a convertir-se en el tatuador del pitjor camp d’extermini nazi de la història? "Pura sort". Així va descriure el seu camí. És la paraula que utilitzen tots els supervivents de l’Holocaust que he conegut. Quan el Lale va arribar al camp va contraure tuberculosi. Va resultar que qui el va ajudar era el tatuador del camp i al curar-se ell va passar a ser-ne l’aprenent. Tots els presoners van haver d’interpretar algun paper desagradable en aquesta història.

- Suposo que la càrrega emocional per a el Lale, de tatuar centenars de milers de persones que moririen, el va acompanyar tota la vida. La gent que es tatuava era la que no enviaven directament a les cambres de gas. El tatuatge era una primera opció per sobreviure. Crec que el Lale va provar de racionalitzar-lo així per continuar fent-ho. És una bogeria, però va ser així. La vida a Auschwitz es mesurava en hores.

- Al llibre detalla com el Lale va arribar a conèixer el Josef Mengele, anomenat el doctor de la mortMengele era a qui més temia, sempre que seleccionava presos per a les seves barbaritats li deia: "Un dia et tocarà a tu". El Lale era un home molt clínic, poc emotiu, però quan vam anar al museu de l’Holocaust a Melbourne i va veure la foto de Mengele es va posar a plorar mentre cridava "puto bastard". No hi ha manera de tenir una reacció física així després de 60 anys sense haver patit tant.

- Amb el seu càrrec, considerat part del braç polític de les SS, el Lale va tenir petits privilegis, amb què va traficar per donar menjar a altres presoners del camp, entre els quals hi havia la Gita. ¿Era una manera d’expiar aquesta col·laboració forçada amb els nazis? El seu instint de supervivència era tan aclaparador que va passar davant de tot, deixant enrere la raó. Després de tatuar la Gita i enamorar-se’n va tenir més motius per seguir. Tot i que mai vam poder confirmar-ho, el Lale ens va explicar que en més d’una ocasió va canviar de la llista de les SS el nombre de presos joves que havien d’assassinar per d’altres de més vells que se sacrificaven voluntàriament.

- ¿El van perseguir els càrrecs de consciència? Tots els supervivents de l’Holocaust també van sobreviure a la culpa. Ho va enterrar molt a dins seu. Quan m’ho va explicar tot vaig poder veure com l’afectava físicament i psicològicament, com va haver de reviure l’horror per poder treure-ho. Parlar va ser el que li va permetre revisar el que havia callat durant anys, una càrrega molt gran, ja que va tenir el càrrec més icònic d’Auschwitz.

- ¿Va ser aquesta por, que el veiessin com un col·laboradors dels nazis, el que va fer que, després de la guerra, es mantingués en silenci? Sí, no volia haver de defensar-se. No va ser un heroi sinó un home ordinari que va fer tot el que li va tocar per poder sobreviure. A la gent li costa entendre què suposa viure en un camp de concentració i la por que va tenir a la Txecoslovàquia comunista al saber el que feien amb els antics col·laboradors. Per això es va canviar el cognom.

- ¿Com hi pot haver amor en un lloc de tanta desesperació i mort? El Lale era un galant. Sempre em va dir que no mirava mai a qui havia de tatuar però la primera vegada que va aixecar el cap, al veure els ulls de la Gita, va saber que no estimaria ningú més. Ella mai va verbalitzar el seu amor per ell al camp, no li va dir ni el seu cognom. Van tenir prou esperança per saber que podien ajudar-se mútuament. La vida per a les dones a Auschwitz era una altra cosa.

- La seva relació va existir, en part, gràcies a la col·laboració d’un oficial de les SS. A qui el Lale va poder manipular, fingint una bona relació, perquè li deixés fer coses que els altres presos no podien.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

- És increïble que després de separar-se per l’alliberament del camp l’atzar els fes retrobar-se a Txecoslovàquia. Sé que sona un guió de Hollywood però va ser així. El Lale va ser un oportunista, va saber reconstruir la seva vida creant un comerç que tenia molt d’èxit, però quan el van enxampar traient diners del país per donar suport a la fundació de l’Estat d’Israel va haver d’escapar-se a Austràlia.

- El tatuador de AuschwitzNo és la història de l’Holocaust sinó una història de l’Holocaust. No espero canviar la gent ni el món, això és ingenu, però vull que recordin el que va passar i ho tinguin present en les seves vides. Els humans no aprenem, però llegir-ho potser farà pensar algú. Amb això en tindria prou.