VENJADORS DEL GENOCIDI

Entre el record i la negació

4
Es llegeix en minuts
PER JAVIER TRIANA

No hi ha ni una sola família armènia que no hagi perdut algun dels seus membres en les massacres», afirma l'armènia Narine Nikogoshyan. «Les massacres» o el genocidi armeni o, com l'anomenen al país caucàsic, Medz Yeghern, «el Gran Crim», de l'inici del qual es compleixen 100 anys el 24 d'abril vinent.

Les commemoracions per aquell funest capítol històric vénen precedides dels focs artificials que va llançar el papa Francesc diumenge passat al qualificar-lo de «genocidi», un extrem que ha incendiat Turquia, país hereu del responsable: l'Imperi otomà. Ankara va demanar explicacions al nunci episcopal i va cridar a consultes el seu ambaixador davant la Santa Seu. I va avançar més mesures de protesta. El president, Recep Tayyip Erdogan, va elevar el to: «Vull advertir al Papa que no repeteixi aquest error». «Quan els polítics o els funcionaris religiosos assumeixen tasques d'historiadors, llavors emergeixen deliris, no fets», va continuar el mandatari turc, alhora que va invitar una comissió d'estudiosos a submergir-se en els arxius de l'època. No obstant, l'oferta d'Erdogan arriba tard: ja s'ha fet. «Els historiadors turcs més raonables treballen amb la xifra de 300.000 (morts), una xifra que, de totes maneres, és una quantitat molt elevada que entra en la categoria de genocidi», escriu el professor d'Història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Francisco Veiga en la seva obra El turco.

 

Procés retroactiu

 

L'ús d'aquest terme inquieta  Turquia, ja que, si es troben proves de premeditació, se'n podria processar amb caràcter retroactiu els responsables, a través de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Genocidi. Però, ¿com es va arribar a aquest punt? Al seu llibre, Veiga sosté que hi va haver diversos motius, amb les seves arrels en el maltractament i el descontentament de la minoria armènia otomana amb l'actitud de Constantinoble ja al segle XIX. Hi van confluir, entre altres factors, el naixement d'una consciència nacionalista i les seves conseqüents revoltes reprimides brutalment, el pes que va adquirir l'església armènia en l'Imperi otomà (de majoria musulmana) o l'actitud sempre hipòcrita de la comunitat internacional: els armenis es van convertir en «protegits» de les grans potències rivals. En el cas de Rússia, perquè el seduïa mantenir una minoria ètnica persistent i descontenta amb el mateix Imperi otomà. No sempre de forma organitzada, hi va haver rebel·lions armènies contra el pagament d'impostos a les sis províncies de l'Anatòlia oriental que habitaven (encara que en cap arribaven a ser majoria). També, incidents armats.

El detonant va arribar durant la Gran Guerra, quan la rereguarda de les tropes otomanes que combatien al Caucas va començar a registrar incidents. «L'alt comandament temia l'esclat generalitzat de la insurgència armènia», explica el professor de la UAB. I en un lloc tan

remot, accions armades per part

de grups insurgents van intentar dinamitar el proveïment otomà. L'abril de l'any 1915, armenis armats per l'Imperi tsarista van prendre la localitat oriental de Van, que després va ser assetjada pels turcs. Els russos aconseguirien alliberar els armenis atrapats al maig, però aleshores ja havien començat les deportacions i les massacres contra la població armènia. Van començar poques hores després que Enver Pasha, cap de l'Estat Major, emetés el 24 d'abril una directiva «per la qual s'establia que els armenis constituïen un perill per a l'esforç de la guerra i es fixava un pla per tal d'evacuar la població civil d'aquesta nacionalitat resident als sis vilaiets d'Anatòlia Oriental, la localitat i comarca de Zeytun i l'àrea al sud de Diyarbakir», segons Veiga. L'objectiu era que no superessin el 10% del nivell de turcs, kurds i circassians a les sis províncies anatolianes que habitaven, de manera que no seria una deportació completa. De fet, les comunitats armènies d'Istanbul i Esmirna no se'n van veure tan afectades.

Així mateix, s'estipulava que els deportats havien de ser tractats amb consideració i protegits fins als llocs de reubicació, a l'Iraq i a la fronte-

ra siriana. Les tropes, no obstant, eren necessàries al front, i els encarregats d'aquesta escorta haurien sigut unitats irregulars que operaven de forma qüestionable. «Els meus rebesavis, tant per part de pare com de mare, van ser assassinats cruelment», assegura Nikogoshyan, una jove advocada que resideix a Itàlia. «Només els seus fills van aconseguir salvar-se, escapant des de Kars i Mush (a l'est) i arribant a (les actuals) Geòrgia i Armènia, on van néixer els meus avis».

 

Notícies relacionades

No s'ha demanat mai perdó

La versió d'Erevan parla de fins a 1,5 milions de morts en aquelles marxes cap a la mort en territori erm en ple estiu gairebé sense transport ni aliment ni material sanitari, aquest últim de difícil accés en aquella època, i encara més en una zona remota. Per Turquia, la xifra s'ha exagerat, i moltes d'aquelles morts van ser degudes a la guerra. Encara que Erdogan va transmetre l'any passat el seu condol a les famílies dels afectats, no s'ha demanat mai perdó. I la ferida entre els dos veïns segueix gangrenada.