La UE, improvisant a l'Est

La gestió de la crisi d'Ucraïna per la Unió Europea (UE) s'ha caracteritzat per una improvisació a cavall dels esdeveniments, en lloc de basar-se en una meditada estratègia a llarg termini sobre els interessos reals europeus (no els dels EUA) a Ucraïna i Rússia.

L'actuació europea ha partit d'una percepció errònia de la situació geopolítica, sense mesurar el cost per a la població, sense prestar atenció a les preocupacions expressades per Moscou (un soci clau per a la UE) i sense preveure les reaccions que això desencadenaria en una Rússia que se sent acorralada.

Els dirigents europeus han pretès col·locar Ucraïna sota la seva òrbita sense voler assumir el cost financer que implica privar-la dels seus llaços comercials amb Rússia i sense que hi hagi la possibilitat d'integrar-la a la UE en un futur previsible.

La ceguesa europea ha conduït Ucraïna a una guerra civil amb més de 5.000 morts, a la caiguda del 7% en el producte interior brut (PIB) del país i a una escalada de tensió entre Occident i Rússia sense precedents des del final de la guerra freda. Els líders europeus actuen com si fos possible que Rússia deixés de ser fronterera amb la UE, com si fos viable per a la UE substituir el gas rus per gas dels EUA (que seria un 60% més car segons la Comissió Europea) i com si Kíev no fos tan responsable com els rebels de violar l'alto el foc i de bombardejar civils, com indiquen l'OSCE i Human Rights Watch.

El premi Nobel de la pau Mikhaïl Gorbatxov assenyala que Occident es comporta com si volgués enderrocar el president rus, Vladímir Putin, amb una revolta popular i avisa que està alimentant una «guerra calenta».

L'anterior comissari europeu d'Ampliació, Stefan Füle, va ser incapaç de percebre que l'anterior president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, no firmaria el tractat d'associació amb la UE sense una ajuda financera suficient per compensar les pèrdues de les exportacions a Rússia i dels preus subvencionats de gas i petroli ­russos.

L'anterior ministra europea d'Exteriors, Catherine Ashton, tampoc va percebre la determinació de Moscou de frenar l'expansió occidental en la seva frontera mentre no s'atenguessin les seves queixes. Amb retard, el ministre alemany d'Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier, va reconèixer que potser s'havia exigit massa a Ucraïna, al forçar-la a «decidir entre Europa i Rússia».

Després del rebuig de Ianukóvitx a firmar l'acord d'associació amb la UE el 29 de novembre del 2013, Ash­ton, Füle, la Comissió Europea i els Vint-i-vuit es van dedicar a donar suport als manifestants que desafiaven Ianukóvitx i reclamaven uns llaços més estrets amb la UE, sense disposar d'un pla davant un eventual canvi de règim.

Quan Ianukóvitx va ser enderrocat el febrer del 2014 després de la mediació de la UE, ni Ashton, ni Füle, ni els governs europeus van exercir una prudencial tutela o guia sobre les noves autoritats de Kíev. Això va conduir que es plantegessin lleis per privar el rus de l'estatut de llengua oficial regional i que el nou poder a Kíev només representés la meitat occidental d'Ucraïna, marginant la resta del país amb més població russòfona. Això va alimentar la rebel·lió de Crimea i altres regions i va donar a Moscou una excusa per intervenir per «protegir la població russa». La UE a més a més no va vacil·lar a l'hora de donar un suport polític incondicional al Govern de Kíev sorgit de la revolució de febrer, malgrat que cinc dels seus ministres eren del partit d'extrema dreta Svoboda.

Suport cec a Kíev

Notícies relacionades

Orania, un lloc per a blancs a Sud-àfrica

"Motivació política" en l’assassinat d’una congressista i el marit

Després de la sublevació de les regions russòfones i l'annexió de Crimea per Rússia, la UE ha intensificat la seva política de suport cec a les autoritats de Kíev sense exercir prou pressió per arribar a un compromís realista amb la regions sublevades, ni per frenar la bel·licositat dels ultranacionalistes ucraïnesos, ni per reformar Ucraïna, que segueix controlada per una oligarquia de la qual forma part el mateix president del país, Petró Poroixenko.

Simultàniament, la UE ha iniciat una espiral de sancions contra Rússia que no ha contribuït a resoldre el conflicte i impedeix que es porti a terme un diàleg fructífer. Així mateix, el recolzament al possible ingrés futur d'Ucraïna a l'OTAN només exacerba la determinació de Moscou a intervenir amb la finalitat de blindar la seva pròpia seguretat. L'arribada de Syriza al poder a Grècia podria impedir l'adopció de sancions econòmiques addicionals contra Moscou, perquè requereixen la unanimitat dels Vint-i-vuit. Però sense un enfocament europeu més equilibrat, la guerra a Ucraïna continuarà.