Calais, la Melilla francesa

Busquen el futur a l'altra banda del Canal de la Mànega i nomésels falta recórrer els últims 32 quilòmetres que els separen del Regne Unit, però superar aquest tram final, aconseguir colar-se en algun dels camions que travessaran aquesta distància en ferris o a través de l'eurotúnel, els pot costar mesos i fins i tot anys. Alguns no se'n sortiran mai. Mentre ho intenten, amb ajuda de les màfies o sense, malviuen en gèlids descampats, al bosc, a les cavitats de ciment que hi ha sota el pont de l'autopista o en edificis abandonats amb l'amenaça permanent de ser desallotjats. Joves eritreus, etíops, sudanesos del Darfur, afganesos, iranians i sirians que han arribat fugint de la guerra, el setge, la violència o la fam, esperen el seu torn a la ciutat portuària de Calais, a França, on és difícil saber quants hi ha -la prefectura els xifra en prop de 2.500-, i és fàcil adonar-se que la seva situació és un autèntic drama humanitari.

«Quan vaig arribar aquí, em vaig passar tres dies plorant. Això no era el que jo m'havia imaginat. ¿De debò estic a Europa?». Hiwet Samuele, una jove eritrea de 21 anys que s'ha deixat més de 9.000 euros en mans de les màfies, jugant-se la vida primer al desert del Sinaí i després en aigües del Mediterrani -on fins a l'1 de desembre del 2014 havien mort 3.419 immigrants intentant arribar a Europa, segons l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR)-- es fa una pregunta retòrica.

S'ha passat un mes i mig a la jungle, el nom amb què han estat batejats els campaments escampats al voltant de Calais, on els immigrants s'agrupen per nacionalitats. «La vida és el que veus allà fora. A la nit et geles», diu. El que es veu «allà fora» és un paisatge de tendes de campanya, moltes d'elles una simple lona de plàstic negre sobre una carcassa de branques d'arbre davant d'una vella i contaminant indústria química. Un terreny, a escassos metres d'una antiga via de tren, que la pluja ha convertit en un fangar. Deixalles i escombraries, perquè les bosses de plàstic són més útils per protegir de la humitat les seves escasses pertinences. No hi ha aigua potable, no hi ha dutxes ni serveis. Això explica la urgència per passar a l'altre costat del Canal i provar sort.

UN FILAT DE GANIVETES

«Vull demanar asil a Anglaterra, perquè si el demano aquí m'he de quedar a la tenda fins que m'acceptin. Els francesos ens porten menjar, mantes i de tot, però a França no hi ha futur», explica Hiwet, que mostra orgullosa l'interior de la seva cabanya, ordenada amb cura i forrada amb una manta de ratlles blaves. França ha estat el 2014 un país de trànsit, més que d'acollida. Ha acceptat 65.000 sol·licituds d'asil, només un 17% de les presentades, mentre que al Regne Unit el percentatge va ser del 38%, segons Eurostat. Com que, a més, el Reglament comunitari Dublin II obliga a presentar la sol·licitud al primer país europeu en què els prenen les empremtes dactilars, la majoria volen passar al Regne Unit abans d'iniciar qualsevol petició.

No obstant, Londres ha endurit la seva legislació migratòria arran dels casos d'extremistes de l'UKIP i ha tancat un acord amb París aquest estiu per reforçar amb un filat de ganivetes metàl·lic i 15 milions d'euros els controls que vol efectuar al port de Calais. «¿França tindrà el seu Ceuta i Melilla a Calais?», denuncien el Moviment Emmaus i l'Organització a favor d'una Ciutadania universal. «Han de deixar de fortificar Calais i obrir sense tardança un diàleg amb les autoritats britàniques perquè admetin les sol·licituds d'asil», es queixen les organitzacions.

«TORNO A L'IRAN» 

Notícies relacionades

Itàlia agafa el control d'un vaixell de càrrega amb 450 immigrants i sense tripulació

La màfies de Melilla i les víctimes del trànsit assalten el quiosc

 Vençuts per l'evidència de les estadístiques, alguns immigrants es rendeixen. És el cas d'un jove iranià que s'estima més no donar el seu nom. Va ser expulsat del Regne Unit el 2013 després de ser-li denegat l'estatut de refugiat i de tramitar-li el seu retorn a l'Iran, encara que sap que s'arrisca a ser perseguit. «No tinc cap altre remei. Anglaterra no m'ha acceptat i estic fitxat a Itàlia. He pres la decisió i torno a l'Iran. És difícil, però l'he pres. Aquí no hi ha vida. Fa fred, no hi ha menjar, no hi ha res», diu enfonsat en la tristesa mentre pren un te en companyia d'un grup d'afganesos.

Per la carretera que voreja el campament, dos furgons de la policia patrullen diàriament per comprovar que no hi ha altercats, perquè a vegades la tensió acaba derivant en baralles. Al voral de la mateixa carretera, Christine, una activa jubilada que exerceix de voluntària per a Metges del Món es veu envoltada per un núvol de joves que des que va començar l'hivern li pregunten el mateix cada vegada que la veuen: «¿Que portes sabates?». Però avui no hi ha sabates. L'última col·lecta organitzada per l'associació Calais Obertura i Humanitat els porta menjar. Una solidaritat amb la qual els calesians tracten de pal·liar la flagrant absència dels poders públics; oenagés com Salam distribueixen diàriament unes 800 racions de plats calents i una peça de fruita.