Una Societat de Nacions ineficaç

L'ONU té l'origen en un organisme creat pels vencedors de la Gran Guerra: la Societat de Nacions (SDN), que havia de garantir la pau mitjançant la cooperació internacional. Encara que va fracassar en la seva meta i avui la seva existència és poc coneguda, la seva experiència va marcar el segle XX. ¿Quina va ser la seva història?

El president nord-americà Woodrow Wilson la va concebre perquè fos un puntal essencial del món de la postguerra, guiat pel seu idealisme (no exempt de messianisme) i potser també perquè el va seduir dissenyar una «constitució mundial» a l'haver estat un professor de ciència política. La seva implicació en aquest projecte va ser tan gran, que el 1919 va presidir la comissió de la SDN i es va instal·lar mig any a Europa, cosa excepcional en la història dels EUA.

El pacte fundacional de l'entitat va entrar en vigor el 10 de gener de 1920, envoltat alhora d'entusiasme i escepticisme. Harold Nicolson, llavors un jove diplomàtic britànic, ho va recordar així: «Viatjàvem a París […] per fundar un nou ordre a Europa. No estàvem preparant la pau a seques, sinó la pau eterna». En canvi, el president francès Georges Clemenceau va expressar dubtes:«M'agrada la SDN, però no hi crec». La trajectòria de l'entitat va validar els auguris pessimistes, a l'actuar amb el llast de tres problemes importants.

El primer va ser el seu funcionament. L'assemblea general contemplava la presència de tots els països i es va establir que les decisions importants es prenguessin per unanimitat, cosa que va dificultar el funcionament. El segon va ser la seva carència d'efectius armats per fer complir les resolucions, i les sancions van quedar relegades al terreny econòmic i moral. El tercer obstacle que va afrontar va ser l'absència de les grans potències: els EUA no hi van pertànyer mai perquè el seu Senat, de majoria republicana i aïllacionista, era contrari a Wilson i no va ratificar la incorporació; Alemanya hi va ingressar el 1926 i la va abandonar el 1933 (igual que el Japó); i l'URSS no s'hi va integrar fins a 1934. Igualment, l'existència d'imperis colonials va fer que americans i europeus dominessin l'organisme, que només va acollir dos estats africans: Etiòpia i Libèria.

En aquest context, el bel·licós clima internacional dels anys 30 va evidenciar la impotència de la SDN per garantir la integritat dels estats, perquè no va poder impedir la invasió japonesa de Manxúria el 1931, ni la conquista italiana d'Abissínia el 1935. L'inici de la segona guerra mundial el setembre de 1939 la va deixar inoperant i va celebrar la seva última reunió el mes següent. Es va dissoldre l'abril de 1946 i va transferir els seus actius a l'ONU, que s'acabava de crear.

L'HERÈNCIA OBLIDADA / ¿Va ser infructuosa la tasca de la SDN? La resposta és negativa per dues raons. Per una part, va donar lloc a organismes de cooperació que han sobreviscut fins avui, com l'Organització Internacional del Treball o l'Organització Mundial de la Salut. Per una altra, va posar els fonaments de l'ONU. Lord Robert Cecil, guardonat amb el Nobel de la pau, la va considerar «un gran experiment», ja que «per primera vegada es va construir una organització, en essència universal […] per abolir la guerra». En suma, la SDN testimonia com el nostre ordre internacional és deutor de l'erigit sobre les cendres de la Gran Guerra.

Notícies relacionades

Un Hezbol·là debilitat es planteja el seu futur al Líban

El Rei agraeix a Al-Sisi el seu paper per a un alto el foc a Gaza

I DEMÀ:

25. El genocidi armeni