Els esforços de la comunitat internacional per vetar l'ús de mines antipersones compleixen 20 anys

Les ferides que una guerra ocasiona en el territori que la pateix sempre resulten difícils d'esborrar. El dolor infligit a la població local queda gravat en l'imaginari col·lectiu i triga generacions a desaparèixer. No obstant, quan es tracta de les mines antipersones, la ferida no només continua oberta, sinó que segueix matant. Les mines no distingeixen entre armisticis o tractats internacionals, ni entre civils o militars, ni tan sols entre adults i nens. Una mina se sembra amb un sol objectiu: destruir vides, i és el que farà mentre la seva vida útil l'hi permeti.

Aquesta setmana es compleixen 20 anys de l'inici de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines (ICBL per les seves sigles en anglès). La iniciativa va reunir sis organitzacions no governamentals a Nova York amb un objectiu clar: aconseguir la completa prohibició, tant en l'ús com en la fabricació, de les mines antipersones al món. Nombroses personalitats van donar des del primer moment un suport explícit a la iniciativa. Fins i tot la princesa Diana de Gal·les va viatjar fins a Angola per comprovar els estralls que l'ús indiscriminat de les mines havia causat entre la població civil. Després de cinc anys de mobilització intensiva i campanyes de pressió sobre els governs i la comunitat internacional es va aconseguir que 122 països subscriguessin el Tractat de Prohibició de Mines d'Ottawa l'any 1997.

LLOREJATS AMB EL NOBEL / Aquell mateix any, els responsables de la campanya, encapçalats per l'activista nord-americana Jody Williams, van ser premiats amb el Nobel de la pau. El Comitè noruec que atorga el guardó va destacar que la campanya i el treball portat amb tot tipus de països i règims polítics suposava «un exemple convincent d'una política efectiva en favor de la pau».

No obstant, els èxits aconseguits després de 20 anys d'activisme es veuen entelats per la negativa de les grans superpotències d'acollir-se a la prohibició. En l'actualitat, un total de 160 països han subscrit el tractat, mentre que 35 continuen resistint la pressió internacional per acollir-s'hi. Els gegants Rússia, la Xina i l'Índia es posicionen al costat de Cuba, Corea del Nord, l'Iran, Israel o Egipte, entre altres. No obstant, el gran obstacle per a l'èxit internacional de la prohibició segueixen sent els Estats Units. L'Administració del president Barack Obama va prometre una revisió de les seves polítiques pel que fa a l'ús i la producció de les mines antipersones quan va rebre el Nobel de la pau l'any 2009. Tres anys més tard, la Casa Blanca continua amb la seva negativa a adherir-se al Tractat d'Ottawa. Només els Estats Units compten amb un arsenal de més d'un milió de mines emmagatzemades a les seves bases.

Notícies relacionades

La solució final s’obre pas

Junts garanteix que el Congrés pugui embargar armament a Israel

L'ONU calcula que en l'actualitat, hi ha prop de 200 milions de mines antipersones de les quals 110 estan sembrades en 70 països. Alguns d'ells, com Angola, compten amb un nombre de mines (20 milions) més elevat que el d'habitants (19 milions). Al ritme actual de neteja de les zones minades, el temps estimat per a l'eliminació total de les mines seria de 1.100 anys i requeriria una inversió de 33.000 milions de dòlars. Tot i haver baixat enormement el nombre de víctimes al llarg dels últims anys, al món hi ha aproximadament una nova víctima de les mines cada 20 minuts, un total de 2.000 al mes. Aquest mateix any, el règim de Baixar al-Assad (de la mateixa manera que Muammar Gaddafi a Líbia durant el 2011) ha fet ús de les mines antipersones per defensar les seves posicions davant de les tropes rebels. L'Afganistan, malgrat la tutela de les forces internacionals desplegades al país, continua generant més de 1.000 morts cada any per causa de les mines antipersones, la majoria de les quals són vestigis de la guerra contra l'URSS.

Les dues dècades d'esforços per a l'eradicació de les mines antipersones han donat enormes resultats i han contribuït a millorar el panorama en molts països. No obstant, el repte colossal de netejar el món de mines necessitarà el ferm compromís de la comunitat internacional i de les futures generacions.