«Nosaltres corríem i corríem, i ell disparava i disparava»

Utoya és una idíl·lica illa al fiord de Noruega, un paradís per a les joventuts laboristes que Anders Behring Breivik, un fonamentalista cristià de 32 anys pròxim a la ultradreta, va transformar en una inacabable pel·lícula de terror per als 560 nois i noies d'entre 14 i 19 anys que participaven en un campament d'estiu. Durant una hora i mitja, Behring, vestit de policia i armat amb un fusell semiautomàtic i una arma curta, va recórrer la petita illa a plaer, convertit en una màquina de matar que va deixar rere seu com a mínim 85 morts. «Heu de morir, heu de morir tots», cridava alhora que executava la seva atroç matança.

Eren les 17.30 de divendres quan els organitzadors del campament havien reunit a l'edifici principal de l'illa els joves per informar-los de l'atemptat que dues hores abans havia sacsejat el centre d'Oslo. Behring, que tothom va identificar com un agent de policia, va demanar poder-se dirigir a la reunió. «Acosteu-vos, tinc informació important», els va dir, explicava Elise, de 15 anys.

I va començar a disparar. I es va desfermar el caos, l'horror, una massacre acuradament executada fins que va arribar la policia i el va reduir, sense trobar pràcticament cap resistència. Havia transcorregut, no obstant, una hora i mitja en què l'assassí va portar a terme una salvatge cacera humana.

Desenes de joves aterrits pel pànic se n'anaven cap al mar per intentar agafar un bot o fugir nedant de l'illa, situada a mig quilòmetre de la costa. Behring els va perseguir fins a la vora i els va continuar disparant. La policia va recuperar diversos cadàvers del fiord. Altres intentaven amagar-se entre els arbustos o enfilar-se als arbres, però no hi havia cap lloc que servís per posar-se a recer de la bogeria assassina. «Corríem i corríem, ell disparava i disparava», explicava la jove Elise.

«Ens deia, cridant, que moriríem tots», va explicar Adrian Pracon, un altre dels supervivents que es recupera a l'hospital, a la premsa noruega. Segons el seu testimoni, «se'l veia molt segur, tranquil i sota control». «Sabia què estava fent», va afegir. I ho estava. Abans d'arribar a l'illa, Behring havia activat la bomba que va arrasar el cor d'Oslo. Pracon en va sortir viu, però el seu relat és esgarrifós: «Ens vam quedar estesos de bocaterrosa i vam sobreviure perquè ens vam posar cossos a sobre i vam fingir que estàvem morts». «Vaig poder sentir la seva respiració, les seves botes», va afegir.

SENSE FI / El malson dels joves que veien com els seus companys queien víctimes dels trets semblava no tenir fi. «El pitjor va ser veure que anava vestit de policia. ¿En qui podríem confiar?», narrava al seu bloc una noia de 23 anys, Kamzy Gunatman. «Si trucàvem a la policia, ¿aquesta seria la mena de policia que vindria?». Aquesta desconfiança va fer que, quan van arribar els agents de veritat, molts joves continuessin fugint. Gunatman es va escapar nedant de l'infern. Sota un fort impacte emocional, ahir encara no havia pogut vessar ni una llàgrima.

«Sentia crits, sentia gent implorar per la seva vida i sentia trets. Estava segur que moriria», va explicar a l'agència Reuters Erik Kursetgjerde, de 18 anys. «La gent corria per tot arreu, ensopegava, intentava enfilar-se als arbres», va afegir. Al seu costat, Thorbojen Vereive, de 22 anys, explicava: «Quan em vaig llançar a l'aigua, vaig veure com disparava als meus amics. Els va disparar mentre intentaven fugir. Em vaig amagar en una cova i m'hi vaig quedar. Hi havia més gent amagada. Ens volia fer sortir i ens deia: 'Veniu, això és segur'».

Una altra noia, Dana Barzingi, explicava a la televisió sueca el seu horror: «No hi havia cap lloc on anar. Només l'aigua». I a Edvard Foener, de 16 anys, el terrorista li deia: «Surt a jugar amb mi. No siguis tímid». Dos nois es van refugiar en una sèquia i li suplicaven que no els matés. «Els va matar com si fossin gossos», va explicar Foener.

Els supervivents i els seus familiars van ser reunits després de la terrible massacre en un hotel de Sundvollen. Es podien distingir des de lluny per les cares de circumstàncies que feien, i per les ganes que els deixessin en pau. Un cordó policial separava els enviats especials dels principals mitjans de comunicació mundials, dels supervivents i familiars de les víctimes.

CONSOL ALS FAMILIARS/ Una religiosa luterana, que no va voler revelar el seu nom i va dir que feia tot un dia que confortava els supervivents i familiars, intentava escapar-se de l'assetjament de la premsa amb un somriure forçat a la boca, i emplaçava els periodistes a anar avui a una església pròxima, a un servei religiós en memòria de les nou desenes de morts. «No vull dir res», insistia davant dels micròfons.

Entre l'anar i venir de metges i psicòlegs, que tampoc volien donar gaires explicacions, es podia veure algun responsable governamental noruec, vestit rigorosament de dol. Era perfectament identificable perquè quan es deixava veure per les proximitats del cordó policial que hi havia, els representants dels mitjans noruecs s'acostaven i l'assaltaven a preguntes.

Notícies relacionades

Malson a Noruega

L'ou de la serp torna a donar fruits

Com en qualsevol esdeveniment de ressonància mundial, les unitats mòbils de les cadenes de television ja s'havien apoderat, a mitja tarda, de les cunetes de la població de Sundvollen. Al davant, l'illa escenari de la massacre sorgia de les aigües i s'entreveia amb perfecta claredat.

La dimensió de la tragèdia només era possible percebre's quan la carretera es començava a endinsar a Sundvollen. En alguns dels trams, la circulació havia estat restringida a un sol carril, mentre que agents policials s'encarregaven de dirigir el trànsit. A primera hora de la nit, moltes ambulàncies encara s'esperaven a l'entrada de la població per si havien de fer algun altre trasllat sanitari.