Sortir a la caça de primers ministres

Alguns lectors, majoritàriament masculins, deuen haver vist la imatge d'una mosca als urinaris públics d'alguns aeroports internacionals. El primer va ser el d'Amsterdam; després va venir el de Barcelona i d'altres. La intenció d'aquestes imatges era millorar la punteria i estalviar uns diners en la neteja. Si a hores d'ara ja estem acostumats a veure urinaris decorats amb mosques, dianes o porteries de futbol, ben segur que ens sorprenem si el que trobem són les cares dels principals banquers d'un país. Doncs bé, això mateix és el que va succeir a Reykjavík, a inicis del 2009. Uns mesos abans que plegués el primer ministre,Geir Haarde, i prop d'un any abans que es donés a conèixer l'informe de 2.300 pàgines anomenatDe la Veritatsobre les causes de la crisi islandesa. Posteriorment, va venir la inculpació de l'expremier, la constitució del tribunal especial i ara el judici.

La pregunta: si una crisi financera deixa un deute a pagar de 50.000 euros per habitant, ¿què fas? Doncs, si depèn de tu, poses el primer ministre a la presó. O almenys ho intentes. Aquest sembla que ha estat el cas d'Islàndia. Una reacció que, com diuen els crítics, d'entrada sembla tenir més de venjança tribal que no pas de procediment judicial madur. En un país amb una població equivalent a la dels districtes de Sants-Montjuïc i Nou Barris, la cosa certament corre el perill de caure en un gran exercici d'exorcisme col·lectiu. I és que el problema, vet aquí, rau en el fet que la mala gestió, per ella mateixa, no necessàriament és indicativa de culpa. Com bé coneix el senyorRato,exdirector entre el 2004-07 de l'FMI fins a l'esclat de la crisi, la responsabilitat moral o ideològica no es pot confondre amb la culpabilitat judicial.

¿Què no ens dirà el judici aHaarde? Doncs la resposta a quina és la mida justa i necessària que un sistema financer ha de tenir abans no es converteixi en un perill col·lectiu. Per al cas islandès, el seu sector financer va arribar a ser deu cops el PIB del país. Una xifra similar a la d'Irlanda i només tres cops superior a la d'Espanya. ¿Quin error va cometreHaarde? Doncs el mateix que van cometre el conjunt de primers ministres, presidents i directors de bancs centrals dels països occidentals. No assumir que els mercats mundials, el financer sobretot, són clarament imperfectes. Deixar-se anar per un optimisme irracional. Rebutjar els avisos de perill per considerar-los de mal averany o ideològicament esbiaixats. Propiciar el que «fa tothom»: l'enriquiment i l'especulació. I, per últim, no fer cas de la història, sobretot la financera.

Notícies relacionades

Islàndia porta a judici l'exprimer ministre per la crisi bancària

El casino de gel

Qui diu tot això darrer no és

ATTAC ni el Col·lectiu de Joves Comunistes, és Rabobank, un dels principals bancs holandesos i un dels més segurs del món. Per alguna cosa deu ser.