La nòria dels governants

Naoto Kanés el sisè primer ministre que té el Japó en els últims quatre anys. L'han precedit en el càrrec el seu coreligionariYukio Hatoyama, del Partit Demòcrata, i els liberalsTaro Aso, Yasuo Fukuda, Shinzo Abe i Junichiro Koizumi.En la història política contemporània del Japó,HatoyamaiKoizumise situen en dos extrems per la seva durada en el càrrec. Si és estrany queHatoyamahagi abandonat després de només vuit mesos,Koizumitambé va sorprendre per governar cinc anys i deixar el poder per pròpia voluntat amb la popularitat pràcticament intacta.

Notícies relacionades

Trump condiciona un alto el foc a l’Iran a la reobertura de l’estret d’Ormuz

Trump amenaça de treure els EEUU de la OTAN i redobla la pressió sobre els seus aliats: "No hi han estat per a nosaltres"

Koizumi és una de les poques excepcions a la norma dels caps de Govern efímers. El Japó ja ha tingut 32 primers ministres des del 1945. Això, que en un altre país seria símptoma d'inestabilitat política, allà es viu com una cosa gairebé natural. La lògica és que els votants no elegeixen el primer ministre, sinó senadors i diputats que són els encarregats d'escollir el líder de l'Executiu i de substituir-lo si renuncia al càrrec o el consideren incapaç d'exercir-lo.

En els dos grans partits, el primer ministre és elegit després de ser nomenat president de la seva formació, a la qual se suposa que controla. Però a la pràctica no es pot oblidar que al Japó és més important el grup que l'individu i, per tant, el líder exerceix una funció més representativa que de comandament. Si el grup –el partit, en aquest cas– s'adona que qui dóna la cara per ell és més un llast que un actiu per a la seva popularitat, l'aparta i posa algú altre en el seu lloc.