Bonics paisatges i grans tragèdies

Ljubljana és la petita capital d’un petit país, Eslovènia, de dos milions d’habitants. Va ser el primer que es va independitzar després de la desintegració de Iugoslàvia. Guarden una memòria reverencial dels breus combats d’aleshores i encara mantenen un litigi fronterer per uns quants quilòmetres de terra de no res i l’accés a aigües internacionals amb la veïna Croàcia que no porta camí de resoldre’s.

La ciutat reflecteix la gran quantitat d’anys que va ser part de l’imperi austríac. Des de dalt del seu castell, els cims nevats dels Alps Julians es despleguen en tota la seva esplendor. Són part d’una de les naturaleses més boniques i més ben cuidades i respectades que conec.

El paisatge és idíl·lic, llacs de postal envoltats de penya-segats boscosos coronats per ferotges castells i esquitxats d’illes que acullen pacífics monestirs. Sembla un país de conte de fades, d’una harmonia gairebé irreal. Però enmig de tota aquesta espectacular bellesa s’hi van viure enormes tragèdies humanes al llarg d’una història turmentada.

La vall del Sosha, en italià Isonzo, va ser un dels fronts més sagnants durant la primera guerra mundial. En els combats per aquests cims hi van morir 300.000 joves italians i austrohongaresos. A Kaboritch, en italià Caporetto, hi ha un museu de la guerra que descriu amb dramàtic realisme les condicions de la vida i la mort dels combatents en aquestes serralades. Cap concessió a la retòrica militar ni a l’èpica amb què s’acostumen a descriure les guerres passades.

Per allà van trencar el front els alemanys amb un atac de gas que va causar la desbandada italiana fins gairebé les portes de Venècia. Hemingway ho explica en la seva novel·laUn adéu a les armesi el nom de Caporetto ha quedat com a sinònim de catàstrofe o desgràcia en la llengua italiana. És difícil imaginar-se com la impressionant bellesa d’aquesta vall va poder ser l’escenari de tant de patiment i crueltat. Però els cementiris que s’escampen pels vessants de les muntanyes ja formen part del paisatge.

Els morts de la primera gran guerra tenen almenys un nom i una creu a sobre de la seva tomba. Moltes de les víctimes de la segona guerra mundial encara estan enterrades en fosses comunes, víctimes dels enfrontaments i de les represàlies entre invasors i partisans, i entre les diferents faccions en què es va dividir la resistència i la col·laboració. Allà com aquí són part d’una memòria per recuperar.

A la Universitat de Ljubljana celebrem un col·loqui que pretén buscar semblances i diferències entre la transició espanyola i la iugoslava. Totes dues van deixar al darrere fosses comunes per desenterrar. I en el col·loqui hi apareix, per descomptat, el cas del jutge Baltasar Garzón. Algú expressa la seva sorpresa pel que significa per a la democràcia espanyola i per a l’amnèsia voluntària de la nostra transició.

Notícies relacionades

Europa intenta "petits passos" d’acostament a Trump en el G7

El Regne Unit nomena per primer cop una dona com a cap de l’MI6

I tenen raó de sorprendre’s. Quan l’any 1998 Garzón va ordenar l’arrest del dictador xilè Augusto Pinochet a Londres, emparant-se en el principi de justícia universal i en el caràcter imprescriptible i inamnistiable dels crims contra la humanitat, va generar un corrent de simpatia i suport.

El mateix que ara s’expressa a Ljubljana i en tants altres indrets de tot el món. Perquè les víctimes del feneral Franco eren moltes més i no pot ser que valguin menys que les de Pinochet.President de l’Institut Europeu de Florència