«Sakubona, ¿ninjani?» (Hola, ¿com es troba?)

«Hola, ¿com es troba?». És impossible començar una conversa a Johannesburg sense preguntar abans per la salut del contertulià. No importa si només es vol saber l’hora o si es té al davant el funcionari més burocràtic de la ciutat. Si es vol passar directament al segon nivell –per exemple, «¿em pot donar el formulari E-23?»– el nostre interlocutor tornarà invariablement al principi: «Hola ¿com es troba?». «Bé, ¿i vostè?». «Bé, gràcies». I ja podrem demanar el formulari en qüestió.

Si l’interlocutor és blanc tothom se li dirigirà en anglès, idioma de relació comuna entre desconeguts, encara que és més gran la part de població que parla afrikaner, una llengua derivada de l’holandès que van portar al país els primers colons. Ningú s’imagina que una persona blanca s’hagi pres la molèstia d’aprendre una llengua africana i n’hi ha prou d’aprendre a saludar en zulu –«Sakubona, ninjani?»– perquè tothom faci cara de sorpresa i consideri aquesta idea com la més exòtica i divertida.

Si la conversa és entre dues persones negres la cosa és diferent. En espais on els blancs són poc habituals, com ara el transport públic o els mercats populars, gairebé és impossible sentir parlar en anglès i fins i tot hi ha gent que ni tan sols l’entén. La qüestió no tindria més interès si no fos perquè Sud-àfrica és el segon país del món amb més llengües oficials: 11. I això sense comptar els idiomes dels més de cinc milions d’immigrants que hi viuen. Johannesburg, capital econòmica del país i alhora destinació de tots els fluxos migratoris, concentra poblacions més o menys importants de totes les comunitats lingüístiques del món.

Descartat l’anglès com a llengua de relació i sense cap característica física o del vestit que marqui diferències, ¿de quina manera es pot saber si la persona a qui et dirigeixes parla zulu o tshwane , sesotho o xhosa? Doncs, simplement, no se sap. En un exercici de plurilingüisme perfecte, molt comú a l’Àfrica però difícil d’imaginar a Europa, la majoria de la població és capaç, si no de parlar, com a mínim d’entendre totes les llengües més o menys corrents a la ciutat. Algú, simplement, pregunta per una adreça en xhosa i l’altre li respon en zulu, sense que ningú canviï d’idioma, i tothom content. I aquest sistema s’utilitza en converses llargues, debats públics o fins i tot en els culebrons televisius, on cada personatge parla en la seva pròpia llengua.

Notícies relacionades

Lleó XIV defensa el retorn del multilateralisme en política exterior

Els EUA estudien un ‘reality’ en què immigrants pugnin per la ciutadania

Aquesta situació ve facilitada pel fet que moltes llengües africanes tenen el mateix origen i, per tant, s’assemblen bastant. Però tot i això, són realment sorprenents els coneixements lingüístics que tenen els sud-africans negres, perquè gairebé cap blanc és capaç d’entendre una llengua africana. De fet, en aquest país es dóna la contradicció que com més baix és el nivell educatiu i socioeconòmic que té una persona, més llengües domina.

Johannesburg és una autèntica Babel al revés, on les múltiples llengües que s’hi parlen no impedeixen la comunicació, sinó tot al contrari. Una ciutat on es demostra que, si es vol, parlant la gent s’entén.