'L'eterna flama dels Kennedy', per Antoni Bassas

Al cementiri d’Arlington estan cavant la tomba per a un altre Kennedy, i tot el país ho mira impressionat. Pel que va ser i pel que hauria pogut ser. Perquè llavors eren més joves o perquè haurien volgut ser-ho llavors, quan l’elegància i l’idealisme provinents del liberal Massachusetts van obrir una nova era en la política nord-americana.

I aquesta era, al poder-se identificar amb un sol cognom, va adquirir dimensions de període dinàstic, ni que la dinastia només hagués conegut una generació que en menys d’una dècada va regnar i va desaparèixer víctima de la violència política, terme amb què el compressor de la història designa la brutícia freàtica que acostuma a discórrer pel subsòl del poder.

Edward Kennedy era l’última baula viva d’aquesta història, i una esgarrifança sotraga Amèrica quan observa que els germans Kennedy tornaran a estar junts demà.

La televisió s’ha convertit en la custòdia de la memòria col·lectiva, i la repetició contínua dels somriures dentifricis i les banderes cobrint els taüts dels Kennedy estan gravades a foc fins i tot allà on la tradició oral familiar no ha transmès aquella història frustrada. Sembla com si recordéssim què estàvem fent quan Jacqueline Kennedy passejava la seva desolació en negre, de la mà d’un nen ara també prematurament mort, que saludava militarment el taüt del seu pare. I ens resulten familiars les corbates estretes i el floc rebel de cabells de Robert Kennedy. Fins i tot els més joves saben que demà assistiran al final d’una època de triomf i sang que no han viscut. Com el mirall davant d’un mirall, tornarem a veure els Kennedy caminant darrere un fèretre a Arlington.

Notícies relacionades

Sánchez es coordina amb el rei de Jordània per treballar per la pau a la Franja

Trump i Xi rebaixen la tensió per la guerra comercial al parlar per telèfon

En el seu discurs inaugural, el president John Kennedy va proclamar que la torxa havia passat a les mans d’una altra generació. Els fills d’aquells Kennedy ja no sostenen cap torxa. No van tenir prou valor, ni prou vocació. L’idealisme i l’ambició es van dissoldre en una solució d’alcohol, de drogues, de descàrrega alleugerida d’un insuportable pes del cognom. Però la flama no s’ha perdut del tot. Encara crema en les idees de progres que aquí i allà no es resignen a uns Estats Units reduïts a una idea de país feta de Déu, de dòlars i armes. La idea kennedyana de la societat alimenta la flama del que aquí en diuen liberalisme. La mateixa preocupació de John per la pau mundial i les responsabilitats socials compartides al país de l’individualisme. La mateixa preocupació de Robert per l’educació i la garantia de la igualtat d’oportunitats, «inclòs jo mateix», va dir Obama abans-d’ahir. La mateixa preocupació d’Edward per una extensió universal de la salut entesa com un dret, que aquest estiu ha tensat les fibres del cos social. Tot això existeix a l’Amèrica d’avui.

Kennedy és un cognom que quedarà per sempre lligat a la recerca de la justícia social. Els Kennedy, tal com ho va patir Clinton, tal com ara ho comprova Obama, saben el que costa fer avançar aquest país. A vegades costa la vida.