El fantasma del rearmament nuclear

La impressió generalitzada és que les sancions acordades contra Corea del Nord es quedaran en foc d'encenalls. Així ho fa pensar l'anunci, per part de la Xina i Corea del Sud --que, en conjunt, subministren més del 80% dels béns que importa Pyongyang-- que les relacions comercials no es veuran gaire afectades per les mesures que els mateixos països han votat a les Nacions Unides.

I més d'un editorialista ha dit que el fet que Corea del Nord se'n surti pràcticament indemne després d'haver trencat les regles del joc --amb una explosió nuclear o amb qualsevol altra cosa destinada a fer que la resta del món així ho cregui-- és dolent. O, millor, molt perillós. Perquè, més enllà de la crisi nord-coreana, el que està en joc, i espanta, és que el món hagi pogut emprendre, una altra vegada, la carrera de l'armament nuclear.

L'editorial de The Guardian de dilluns era molt explícit:"El final de la guerra freda va despertar l'esperança que les principals potències podien prescindir de les seves reserves nuclears i durant un breu període de temps hi va haver motius per creure-ho. (...) Ara és clar que aquesta esperança era una il.lusió. (...) El New York Times ha dit que 40 països disposen de la tecnologia i la capacitat necessàries per poder fabricar armes atòmiques i molts d'aquests països tenen els materials requerits. (...) Després de llargs anys de complaença excessiva davant la proliferació nuclear, les cinc potències més grans (...) han d'actuar per frenar el mortífer dòmino que sembla que s'ha posat en marxa. (...) No obstant, i malgrat que el perill és evident, els tres actors principals no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho. (...) El resultat és que el paquet de sancions contra Corea del Nord ha estat molt menys sever del que el cas hauria requerit. (...) Si volen actuar seriosament per frenar la proliferació nuclear, les potències més importants han d'estar disposades a fer sacrificis. (...) La Gran Bretanya podria oferir la seva renúncia a renovar el seu actual arsenal nuclear".

Després del que s'ha exposat anteriorment, un missatge optimista. El que pretén transmetre el pensament de qui fa pocs dies va ser nomenat premi Nobel d'economia, el nord-americà Edmund Phelps.

Pessimisme

Notícies relacionades

La CE avisa que apujar al 50% les taxes a l’acer no ajuda el diàleg

El col·lectiu feminista Ni Una Menos desafia Milei en el seu 10è aniversari

El primer analista econòmic de Le Monde, Eric Le Boucher, glossava la seva figura després de descriure les actituds de signe oposat que manen a Europa i, més concretament, a França:"¿Com es pot vèncer el pessimisme, com es pot tornar la fe en el futur a uns pobles que senten que les seves condicions de vida s'estan degradant, com es pot fer comprendre que l'economia del segle XXI no pot ser la dels grans beneficis per a uns i la precarietat per a tots els altres? (...) A Edmund Phelps se'l considera neokeynesià, és a dir, d'es-

querres. (...) Ha escrit que s'associa erròniament el capitalisme amb el poder i amb els rics i que, en realitat, passa exactament el contrari. Que fa falta 'més capitalisme' per poder arribar a una societat que permeti a qualsevol assalariat 'un nivell més alt d'implicació intel.lectual i de participació en la solució dels problemes i, de fet, una oportunitat de realització personal'. (...) Però, ¿com es pot creure que la innovació donarà feina als milions d'obrers que perden el seu lloc de treball? Si els pessimistes tinguessin raó, l'economia nord-americana s'hauria d'haver enfonsat, ja que ha destruït i ha deslocalitzat sectors productius sencers. Però Edmund Phelps deu tenir raó, si s'observa que els Estats Units registren un creixement excepcional. Segons l'opinió de Phelps, el problema no és el capitalisme, sinó el capitalisme corporativista europeu".