José Andrés: «Som davant d'una crisi de proporcions bíbliques»

«Mai he perdut tants diners i mai he treballat tant». És el primer que diu el José Andrés al telèfon des de Washington. No és un lament: senzillament, una manera de començar la xerrada sense edulcorants, amb la cruesa que mereix la situació. Durant la xerrada, el cuiner manifesta la seva voluntat de volar a Espanya immediatament: «He demanat el permís». La seva ONG, World Central Kitchen, actua ja a Madrid, València i Barcelona, en concret, des de Terrassa, amb el xef Carles Tejedor al capdavant. Altres col·lectius com Health Warriors, Food for Good BCN, Gastrofira, Comer Contigo o Food 4 Heroes han encès el foc per auxiliar necessitats.

World Central Kitchen va néixer el 2010 i la comesa és actuar en les emergències, en huracans, en terratrèmols. Una epidèmia és una altra cosa: «Va de menys a més, va augmentant. No hi ha res destrossat, no és una guerra. Som davant d’una crisi humanitària de proporcions bíbliques».

Més tard, des de Terrassa i després d’haver enviat 1.600 menjars a un casal i un servei d’atenció a immigrants i refugiats a Barcelona per encàrrec del Banc dels Aliments, Tejedor dirà una cosa semblant: «A l’estar prohibida la mobilitat, és molt complicat tenir voluntaris. Molta gent vol col·laborar però s’ha de veure com. Problemes amb el producte, amb l’empaquetament, amb l’etiquetatge». A partir de dilluns disposarà de safates amb capacitat per a un «plat únic o combinat que pugui cobrir les necessitats», fet que permetria arribar als 2.000 menjars diaris. Per exemple, «arròs a la cubana i pit, pasta a la carbonara i filet de porc, quinoa i xai, paella i llucet». El Carles utilitza recursos i instal·lacions del càtering Valors Food i té al cap encendre una altra flama a Barcelona: «L’ideal seria que la Generalitat ens oferís les cuines d’una escola».

«Als EUA, estem donant uns 120.000 menjars al dia en unes 25 ciutats», fa recompte el José Andrés, i 30.000 més en zones en les quals treballaven abans del flagell víric, com les Bahames, Veneçuela o Colòmbia. Tot i que està a punt per redoblar esforços: «En dos o tres mesos podríem estar a 250.000 menjars al dia. En dos o tres anys, n’hem repartit uns 14 milions». Les xifres són una mesura de la necessitat. I sense aportacions públiques: els diners surten de recursos propis o de donacions privades. Compta amb la complicitat i el compromís de gent com Leonardo DiCaprio o Laurene Powell, empresària i vídua de Steve Jobs. Espera el José que el Govern federal ajudi, en algun moment, amb les despeses. «Però nosaltres som pràctics i no podem esperar que arribin aquests fons. Això costarà molts diners. Veurem com es paga».

L’Andrés es pregunta per què no es va actuar abans: «Nosaltres vam començar a Yokohama, al Japó». Van assistir el passatge d’un creuer. Després van atendre també els viatgers d’un altre barco, aquest a Oakland, Califòrnia. «Seguia el ‘corona’ des de Wuhan i el meu cap ja feia voltes a això». Quan va començar a Washington havien comprat «milers de mascaretes», que van entregar als hospitals. «És una mica estrany que els cuiners portem mascaretes als hospitals». Parla d’una ONU fallida i reclama autèntics dirigents: «El lideratge i l’acció ràpida són més importants que un bon discurs».

Notícies relacionades

José Andrés: «Porto una vida de privilegiat, però he arribat a l'extrem de l'abisme»:

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Celebra que hi hagi organitzacions amb cuiners disposats a enfundar-se guants i mascaretes, però la dispersió podria ser estèril: «Ens hem d’organitzar bé, hem de tenir lògica, hem de centralitzar les donacions perquè no es perdin». No es tracta només de la bona voluntat, sinó de l’eficàcia.

Acudeix als símils militars, corrents en aquests dies de trinxera: «La batalla cos a cos és als hospitals, però la guerrilla és a cada barri, a cada carrer, a cada edifici». I resumeix la seva tasca amb l’evangeli, menys devastador que la plaga bíblica del començament: «Donar menjar al famolenc i donar beure a l’assedegat. És el que fem els cuiners. És fàcil d’entendre, ¿no?».