El somni del restaurador insomne era una novel·la

Juan Carlos Iglesias dorm poc i parla molt, segons explica, així que en una d’aquelles nits d’insomni li va semblar una elecció molt més justa parlar a les quartilles, per dir-ho d’alguna manera, que caminar per la casa parlotejant sol, amb el risc que el titllessin de boig i, sobretot, de despertar la família. Així, entre nits i folis en blanc, es va gestar ’De lobos y corderos’ (editorial Edhasa), la primera novel·la d’aquest home que es considera un intrús en la literatura, demana disculpes «per no ser d’aquest món».

Perquè ell és empresari, i competent, d’acord amb l’èxit del gruix del que emprèn, que entre altres coses l’ha portat a aliances rendibles amb els germans Adrià en aquests temps d’atròfia muscular del castigat sector (amb la rematada del coronavirus, que aguditza la penitència). Seus –del Grup Iglesias, que forma amb els seus germans Pedro i Borja– són els restaurants barcelonins Rías de Galícia, Espai Kru, Cañota...  Aquesta és, assegura, la seva «zona de confort», que ja és un atreviment anomenar així el gremi de l’hostaleria, coixí de pues en què si no tens esquena de faquir no hi ha qui agafi el son. Potser d’aquí ve tot. 

Cuina, sexe, morts...

‘De lobos y corderos’ oscil·la, segons qui opini, entre el policrom veïnat ibañecià de ‘13 Rue del Percebe’ i l’enlluernadora faula cinematogràfica de Tim Burton ‘Big Fish’, dos pics diferents d’una mateixa serralada, la de l’humor surrealista. Aquestes referències donen pistes, són unes bones rodes a què seguir. Una infinitat de personatges salten a les pàgines, plenes de «cuina, sexe i morts violentes», descriu Iglesias, com si perseguís un ‘clickbait’. Al seu costat, el seu editor,  Daniel Fernández, tremola una mica davant de la desimboltura amb què el debutant descriu l’obra, l’exuberància lèxica de la qual lloa; la imaginació d’aquella llera desbordant de situacions que s’aboquen com afluents enriquidors. La novel·la és qualsevol cosa menys escarransida. 

Tots dos, autor i editor, són barcelonins amb arrels a Lugo i potser això va ajudar a tirar endavant el llibre, el «patracol», diu Iglesias, sobre les més de 400 pàgines que ha creat en les seves nits en blanc. L’insomne novell es va anar endinsant en conceptes com «les persones grises», «els avantatges de passar desapercebut a la vida» i altres nocions amb més glòria que el menjar, al qual a la fi va dirigit l’oda. «La meva dona, lectora empedreïda, deia que li agradava molt i vaig anar sumant folis sense rumb».

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

Tot i que després li va fer «molts retocs», va liquidar el llibre en cinc mesos, li va sortir «d’una tirada» aquest mosaic de gent variada enmig de peripècies impossibles. Mereixen una menció els noms de molts personatges. Ibáñez, i fins i tot Eduardo Mendoza no haurien fet fàstics a batejar algun dels seus vianants com Andrea Chorrete, Sisebuto Escudero, Robustiano Robespierre o Alterio Scorrupto. A part queda l’homenatge a qui el mateix Iglesias qualifica com el seu autor favorit, Gabriel García Márquez: hi ha a ‘De lobos y ovejas’ un Melquíades i un Buendía, que no és coronel com l’Aureliano, sinó guàrdia de la presó on transcorren els fets. Sócrates Castellanos, el seu director, aspira que la presó tingui un restaurant amb estrella Michelin. «El llibre és forassenyat i surrealista, però tampoc increïble del tot», recalca el seu creador.

Així, entre les alegries i disgustos del món dels fogons, a deshores, emergint de la inòpia de l’insomni, Juan Carlos Iglesias va arrelar el somni d’escriure una novel·la imaginativa, amena i desmesurada fins i tot en les dedicatòries, que ocupen dues pàgines. «Sí, són molts agraïments –rebla l’últim–, però ves a saber si escriuré un altre llibre».