Ainhoa Arteta: «Això de Plácido Domingo és una caça de bruixes»

Ainhoa Arteta (Tolosa, Guipúscoa, 1965) disfruta més i està menys encotillada que mai. La soprano s’ha deixat tornar a portar de la mà del productor Javier Limón, per crear ‘La otra orilla’, un disc i DVD en què entona les cançons que la van acompanyar en la seva infància, un homenatge a la seva mare, ja morta, i a la resta de les Ibarrolaburu. Parlant del resultat li brillen els ulls marrons. I de tant en tant es toca el seu enorme anell amb forma de papallona, «un talismà que porta molta energia». Ella veu papallones blanques.

-És un disc, com es deia abans a la ràdio, amb cançons d’ahir, d’avui i de sempre.

-Totalment. ‘Quiéreme mucho’, ‘María de la O’, ‘Ansiedad’, ‘El rosario de mi madre’, ‘Frenesí’, ‘Piensa en mí’, ’Guantanamera’... les sentia cantar a la meva ‘ama’ i les meves tietes. Totes eren molt cantaires i gesticulaven molt i això està en el meu ADN. M’encanta poder-ho compartir amb el públic. I són boleros de sempre perquè les melodies són meravelloses i les coses que diuen, també. 

-¿Amb aquests arranjaments jazzístics s’ha volgut allunyar d’altres versions?

-Javier Limón i els seus músics cubans han volgut donar-li aquest aire i aquestes harmonitzacions actuals. Jo tenia les meves discussions amb ell, però em deia que hi confiés, que això és el que volia treure d’aquestes cançons i de mi. És el quart disc que faig amb ell i he après també a deixar-me portar. 

-Tot i que hi ha papallones, això no és ‘Madame Butterfly’

- Ni ‘Tosca’, aquests són els meus personatges del teatre, però aquesta també soc jo. Quan ens ajuntem les Ibarrulaburu a les reunions familiars, amb les meves cosines, amb una pandereta i una maraca l’armem. Cantem des del ‘Clavelitos’ fins a èxits dels Beatles o de U2. Aquest disc és com la part B de ‘La vida’, que és del 2008. Quan el vam fer, i mira que jo no tenia la intenció de gravar cap disc, la caràtula i tot el disc eren en blanc i negre. No obstant aquest està ple de color. 

-I es col·loca vostè a la portada com el mascaró de proa d’un barco.

-I fins i tot em volia posar en un penya-segat i que es veiés com mirava al mar obert. És com un homenatge als aires que arriben de l’altra riba. I el vestit forma les ales de papallona, que és el record de la meva mare.

-‘Un vestido y un amor’, Fito Paez, està dedicada al seu marit, el capità de corbeta Matías Urrea. ¿Què tal la vida de casada?

-Doncs molt bé. Matías és una persona meravellosa i aquesta cançó forma part de la banda sonora de la meva vida. Vas sortir entre la gent a saludar, la taula del mandala es va trencar, els astres van riure una altra vegada i jo simplement et vaig veure. Nosaltres vam coincidim en un premi i va ser una mica així.   

-¿Quin és el millor record del seu casament aquest estiu a El Puerto de Santa María?

-En tinc dos. La cerimònia, on tots vam tenir el privilegi d’escoltar en directe cinc dels millors cantants lírics del món d’aquest moment: la xilena Verónica Villarroel, el mexicà Ramón Vargas, Juan Jesús Rodríguez, Ismael Jordi, amb Rubén Fernández que és el meu pianista. Bé i jo que també em vaig animar. Va ser impagable i és una cosa que se’t queda enganxat a l’ànima. Aquest moment i després els companys de la promoció de Matías, fent-te el passadís amb el sabre en alt, i al final el meu estimat Iker Murillo, ballarí de ballet, ballant-te un ‘aurresku’. Això no s’oblida. Això és per sempre.

-En el DVD que acompanya el disc i gravat a l’Havana apareix al ‘Juan Sebastián Elcano’ jurant bandera i presumint d’espanyolitat.

-Van coincidir tantes coses en aquest viatge a l’Havana a la primavera. Per a nosaltres els bascos, Elcano, que era de Guetaria, és el símbol del primer espanyol que va fer la volta al món. I vaig tenir el privilegi de fer la jura de bandera en aquest barco únic. Van ser cinc dies de rodatge increïbles. Era la primera vegada que anava a l’Havana i va ser formidable. De la mà Alejandro Pérez, que és un actor cubà, em vaig enamorar de l’Havana. I vaig recordar molt, però amb alegria i il·lusió, les meves tietes i la meva mare. Pensava ‘quina meravella si m’haguessin pogut acompanyar’. Em vaig sentir com un peix a l’aigua.

-¿Fuma puros? Ho explica a la fàbrica de Pertegaz, on es posa a ballar amb un mulat i no el deixa anar.

-Fumo puros en les ocasions en què sé que no he de cantar. M’agrada el ritme que imposa fumar-se un puro perquè és perfecte per a la conversa. I on més m’agrada fer-ho és en un barco de vela i a mar obert. Llavors em sap a glòria. 

-I l’últim que un s’imagina és veure-la en una festa menjant un porc rostit, envoltada de músics, amb una família camperola, amb el seu marit i les cabres i els cavalls pel voltant.

-És la mateixa Ainhoa Arteta que canta i balla a casa amb els seus fills. La que pren una copa de vi amb les amigues. Tot i que em prenc seriosament la meva professió i soc molt disciplinada quan toca, també disfruto molt. La vida se t’escapa i cal viure-la a glopades.

-¿Va ser la ministra de Defensa qui li va proposar que cantés ‘La muerte no es el final’ el dia de les Forces Armades? Això i el paracaigudista del fanal van ser les coses més comentades.

-Va ser Margarita Robles, sí. I em va demanar que ho mantingués en secret. Ho vaig fer amb molta emoció. Aquesta melodia i lletra estan compostes per un mossèn d’Hernani, fetes per a un organista que va morir amb 17 anys. És una lletra molt intensa. L’Exèrcit la va assumir com un himne, però l’origen és aquest. En el meu cas, i no em causa cap conflicte dir-ho, ho vaig fer perquè crec fermament que la mort no és el final. I perquè soc basca i he viscut molts conflictes. Jo per exemple, i com jo molts bascos, no puc llegir ‘Patria’, la novel·la de Fernando Aramburu, sense emocionar-me. L’he de tancar perquè les ferides encara estan molt obertes. Va ser molt dur veure com es matava tantíssima gent d’una manera brutal. Jo aquest dia el vaig sentir com un homenatge a totes les víctimes del terrorisme que havien sigut pràcticament silenciades.

-¿I és cert que a Euskal Televista l’han vetat després d’això?

-Tenia emparaulat un concert de recolzament al càncer infantil al qual havia d’anar sense cobrar i vaig sortir de la llista, però per part seva. Amb tot el que està passant crec que són coses que cal anar superant de mica en mica. Tot i que portem uns anys de democràcia, no són tants. Ara mateix ens ve un període de moltes opinions de partits amb veu i vot i hem de fer un exercici de maduresa, d’entesa i d’arribar a acords perquè no queda cap més remei. Sincerament ho dic, ho veig expectant i ho voldria veure esperançador. 

-¿I continua pensant que el que li ha passat a Plácido Domingo és una canallada?

- Totalment. S’està lapidant una persona sense proves. És una caça de bruixes. Jo ho veig així, perquè no hi trobo el sentit, sincerament. Jo el conec molt. És un home que aprecia les dones, la bellesa. Però és un cavaller per damunt de tot. És veritat que em va ajudar amb la meva carrera, però no em va demanar res a canvi. Jo mai vaig tenir cap mullader d’aquest tipus amb ell. Jo explico la meva vida, la meva experiència. I el veig incapaç d’obligar a fer res cap dona que no volgués. Que després hagi tingut relacions consentides, això ja... Aquí no hi entro perquè això és la vida de cadascú, però vaja que no és cap assetjador, ni cap ésser violent, ni un home que posi condicions. A mi no m’ha passat. 

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

-¿I creu sincerament que li està fent un flac favor al feminisme?

-Sí. Jo noto que està molt bé que hi hagi una consciència feminista i que estigui creixent, tant en les dones com en els homes perquè el feminisme és una actitud. Però alhora creix també alguna cosa que va en contra de qualsevol cosa que sigui masculí i això ens fa un flac favor.