Cant a la superació amb estil i classicisme

Una llarga travessia precedeix l’actual moment Raye amb senzills i epés publicats des que tenia 17 anys, treballs de composició per a altres cantants (Beyoncé, John Legend, Charli XCX) i estira-i-arronses amb la discogràfica perquè la deixessin ser ella mateixa. Una diana, Escapism, va desencallar el seu destí i ara, amb 28, la treballadora londinenca Rachel Agatha Keen disfruta finalment de la seva hora congregant multituds en una gira que ahir va recalar en un Palau Sant Jordi ple, data única a Espanya.

Itinerari batejat amb l’eslògan This tour may contain new music, en al·lusió a aquest segon àlbum que veurà la llum el 27 de març i del qual revela fins a set cançons cada nit. Al Sant Jordi, la per ara única que ha vist la llum, Where is my husband!, va sonar al principi i va marcar terreny amb la seva tonada invasiva i la seva mofa del romanticisme. Raye es va mostrar trempada («¿on és el meu marit?», va cridar en castellà per a l’enrenou masculí) i molt clàssica en la seva noció de l’espectacle: cortinatges vermells, cert aire rutilant de music hall i una banda extrallarga i de vint-i-un botó, amb metalls i cordes.

Raye no és la nena amb veu potable que la indústria llança a l’arena. Compon i modula el seu cançoner amb personalitat, allà on els fantasmes íntims es creuen amb l’enginy i el sentit de l’humor. I resulta que és una reeixida i elegant entertainer. El nou àlbum es titula This music may contain hope i amb ell deixa enrere el que va anomenar «la meva era dramàtica». D’allà en van sortir les apreciables Beware the South London lover boy (amb un swing molt Tamla Motown) i una peça envoltant, The winter woman. Materials frescos, més edificants que aquell Ice cream man del primer àlbum, amb el ressò dels abusos sexuals («tenia 7 anys, i 21, i 17, i 11»), que va cantar asseguda al piano i on va exorcitzar penes profundes.

Enfocament orgànic i ‘vintage’

Va sorprendre l’enfocament molt orgànic i vintage, un classicisme que la va portar fins i tot a obrir un espai de petit format, amb tauletes i aires de cabaret, en el qual no va faltar la seva versió de l’estàndard (molt suat) Fly me to the moon, així com un Worth it allunyat del R&B electrònic de la gravació original. Nightingale lane va suggerir bons materials, però en aquest tram el baladisme prolongat i la literatura fortificant (a I know you’re hurting ens va animar a repetir que «tot anirà bé») van encallar el xou. Es va tornar a enlairar amb Secrets, imposant-hi, aquí sí, la llei clubber, fins a un altre destacable número inèdit, Joy, i el fetitxe Escapism, l’himne contra l’autodestrucció, amb base hip-hop, que un dia va fer sortir Raye de la cambra fosca, i ja veurem si per sempre.

Notícies relacionades

Chino Darín i els seus dos dies de baixa paternal

Jacob Tierney, Creador de ‘Más que rivales’: «El desafiament no és anar al llit amb algú, sinó el que ve després»

Raye

Palau Sant Jordi 13/02/2026