Muriel, el teu llegat continua viu

Avui fa 10 anys que la Muriel Casals ens va deixar. El 14 de febrer del 2016 és un dia d’aquells que marquen per sempre una entitat (i un país). Tothom que treballava llavors a Òmnium sap perfectament què feia en el moment de rebre la notícia. Avui, una dècada després, el seu llegat continua ben viu. I no només continua viu: és més necessari que mai. Hi tantes coses que ens va ensenyar i que faríem bé de no oblidar… Jordi Cuixart, president de l’entitat entre 2015 i 2022, i tresorer de la Junta directiva presidida per la Muriel, va fer, del llegat de la Muriel, la columna vertebral i l’ànima de l’estratègia de l’entitat durant aquests anys dels que ens en sentim, els que avui en formem part, deutors, relleu i baula.

El més important del que l’entitat va aprendre d’ella, potser, és que l’esperança és el gran actiu de l’independentisme. “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força”, deia l’estimada Muriel. Sense esperança, poc es pot fer. “Cal tenir il·lusió, cal tenir esperança, cal tenir fermesa. I cal tenir intel·ligència i també paciència”. Totes són virtuts que ella desplegava amb delicadesa, però amb una convicció i una fermesa que feien molt difícil rebatre-li res. La majoria de vegades tenia raó, però sempre tenia temps per escoltar allò que li havies de dir. Com en sabia, d’escoltar!

Òmnium va tenir una sort immensa de poder comptar amb ella com a presidenta. I ara ens aniria molt bé poder-li demanar consell. Amb ella, l’entitat va saber llegir molt bé el moment que llavors vivia el país i va ser capaç d’entendre què reclamava la gent de manera molt majoritària. Aquest és el gran repte que avui tenim com a entitat i també com a país. Ara que l’extrema dreta amenaça els fonaments de la democràcia, a Òmnium tenim més clar que mai que treballar per la cohesió social i lluitar contra les desigualtats és una part essencial de l’independentisme i del catalanisme democràtic.

Aquesta lògica de Paco Candel i Josep Benet va arrelar a l’entitat gràcies a ella. L’Òmnium actual és fill de la Muriel. La voluntat d’incidència política i de lideratge de la societat civil arriba a ser programàtica durant la seva presidència. També l’exigència que l’entitat sigui a tot arreu per debatre, dialogar i discutir en el sentit més ampli de la paraula. A Òmnium sovint li atribuïm a la Muriel una frase que ens acompanya sempre: “Òmnium serem l’últim pont quan ja no quedin ponts”.

L’independentisme ha avançat quan ha estat capaç de liderar la construcció dels grans consensos de país. A la taula hi ha de seure tothom que cregui en el país i en la democràcia perquè com més ampli sigui un acord, més sòlid serà. L’única línia vermella és l’extrema dreta i el seu discurs demagog, populista i xenòfob. En front d’això, la Muriel ho tenia clar: justícia, cohesió social i llibertat en un país on sigui possible viure plenament en català. Són lluites indestriables i l’única via per assolir tots aquests objectius és la independència. “Per assegurar el futur del país feia falta salvar la cultura i la llengua. Avui, per salvar la cultura i la llengua ens fa falta salvar país”.

Aquest és el camí que ens va marcar la Muriel fa més d’una dècada i encara és el nostre. Per això no podem caure en la temptació del desànim. La Muriel no ens ho permetria. Per pura estratègia i per convicció. Fa temps que l’independentisme necessita un canvi profund i sobretot, per enfortir-se, renovar discursos i compartir estratègia. La Catalunya del 2026 ja no és la del 2010, i tenim la responsabilitat de llegir bé el moment i donar-hi resposta.

La Muriel –treballadora, tossuda, intel·ligent, optimista, honesta, rebel i emprenedora– ens recordaria que el futur de Catalunya, el futur dels catalans, l’hem de construir plegats, des del reconeixement de la diversitat social i el pluralisme ideològic: un país inclusiu, integrador, divers, capaç d’incorporar els nouvinguts a la catalanitat i a la llengua catalana.

Notícies relacionades

La dificultat de donar la raó a l’oponent

Xarampió: retrocés evitable

Tot això era la Muriel i tot això és Òmnium. El seu llegat ens inspira i ens ajuda a mantenir-nos ferms. Veure com aquest llegat ha sobreviscut el pas del temps ens permet recordar-la i reivindicar-la com el que era: un referent. Et trobem a faltar, Muriel.

Xavier Antich Valero, president d’Òmnium Cultural