Pilar Eyre: «Els Reis també els paguem els catalans»

El dinar és al Cercle Eqüestre de Barcelona, a la Diagonal; ja sabeu, corbata i jaqueta. En aquests salons vuitcentistes, vestida de verd esperança, Pilar Eyre presenta el seu llibre número 22, «el millor, modèstia a part», una novel·la d’amor titulada ‘Un cavaller perfecte’, publicada per Edicions 62 en català i per Planeta en castellà, i ambientada a la Barcelona de la postguerra, amb noms i cognoms coneguts: els Samaranch, els Carulla, Carlos Sentís, Alberto Closas.... «No espero demandes judicials, però a algunes persones pròximes, potser alguns cosins meus, els cou».

–Un llibre que li és molt familiar.

–És una història d’amor entre un empresari tèxtil, Mauricio Casasnovas, i una obrera, i una història d’amor cap a Barcelona, i la meva ciutat, i a una època que no ha sigut reflectida prou en la literatura. Era com un pou on no habitava ningú. Perquè s’ha volgut oblidar o tergiversar o directament ocultar, però ha existit. És la Barcelona dels meus pares. Aquest llibre l’he portat dins des de fa molts anys. Són les històries que he sentit explicar a les sobretaules a casa meva quan era petita. Històries de les meves ties, de la meva mare, de les meves cosines. La meva família, que, per cert, encara no ha llegit el llibre i no sé si em faran una abraçada o em clavaran una hòstia. 

–«No he estimat a ningú com a tu, papa». Dedica el llibre al seu pare, que no li va parlar de la guerra.  

Li preguntava i mai m’explicava res. Va ser una esquerda que va partir la seva vida en dos. Va ser falangista, com els seus germans. Van formar part del bàndol dels vencedors. La meva tia va ser delegada de Catalunya de la Secció Femenina. Un dels meus oncles va dirigir el Cercle Eqüestre. Un altre va ser advocat en consells de guerra, per exemple contra el general Aranguren, com explica Lorenzo Silva al seu últim llibre. Però no van ser pispes, no van robar. La meva família, i moltes com la meva família, perquè no som única, no es van aprofitar d’aquest riu revolt de pescadors que va ser la postguerra. El meu avi era jutge i recordo per Nadal que portaven pernils, vi i torrons, i el meu avi els tornava. En certa manera van guanyar la guerra, però van perdre la postguerra. Per això m’ha agradat parlar-ne, no per reivindicar-los, només per explicar que van ser allà. Tot això forma part també dels fonaments del que és ara la societat catalana, contradictòria i plena de contrastos. Per això crec que aquest llibre és necessari, perquè no tenim memòria.

–Recordava fa uns moments que al Liceu es tastava el ‘Cara al sol’ i l’altre dia, en l’obertura de la temporada, es va cantar ‘Els segadors’.  

–I potser si miréssim els cognoms dels que cantaven llavors i els que canten ara són els mateixos: són fills d’aquells. No em sembla malament que la gent evolucioni i canviï, el que em sembla absurd i sorprenent és negar que aquella Barcelona va existir.  És una etapa incòmoda perquè el que és bonic és pensar que tots lluitàvem contra Franco, i no és així.  Jo he vist a la Diagonal les desfilades del cabdill i la gent aplaudien com bojos. No em vaig assabentar que existia l’antifranquisme fins que vaig arribar a la universitat.

–Fa una mirada a una època, 1940-1962, ¿amb ulls d’avui?

Exacte. I m’adono que venim de tots aquells contrastos. La dels obrers a la porta de les fàbriques que esperaven tenir feina i la de la burgesia que sortia al Liceu, al Polo o anava a prendre l’aperitiu al Sandor, i que del xoc d’aquestes dues realitats hem nascut molts dels que som ara aquí. Un dels meus records d’infància és el so de la faldilla de la meva mare quan sortia a sopar i ens feia un petó sense tocar-nos, per no tacar-nos de pintallavis.

–La ciutat del Turó Park on anava i la del Somorrostro.

Nosaltres també el coneixíem, perquè llavors es practicava la beneficència i jo he teixit molts jerseis de colors fosforescents perquè eren els que els agradaven als nens gitanos del Somorrotro. Anàvem a les llars Mundet. Els nostres pares volien que coneguéssim que hi havia gent més desfavorida que nosaltres.   

–Què li sembla que el seu llibre es presenti quan s’exhuma el cos del dictador. 

Em deien l’altre dia les meves editores que el soroll ambiental no enfosqueixi el so de la novel·la. Em fa molta ràbia també que amb tot el que està passant aquests dies la cultura, els llibres que surten, les exposicions, el teatre se’n ressenten i no tinguin la repercussió que es mereixen. Et canses de viure dies èpics i esperes tornar a les teves penes quotidianes. 

–Vostè que és cronista social i segueix la reialesa, ¿els veu aviat a Catalunya?

–Doncs crec que vindran als premis Princesa de Girona el mes que ve i em sembla bé, tot i que se’n muntarà una de grossa. Però, escolta, també els paguem els catalans i els entra en el seu sou el deure i l’obligació de venir a Catalunya. 

–¿Elionor apunta maneres? 

Elionor seria la reina dels nostres fills i jo no sé si els nostres fills són molt monàrquics, ho dubto bastant. Als grans ens fa gràcia però m’agradaria saber quina repercussió ha tingut entre la gent jove, entre qui suposadament regnarà. No hi ha un caldo de cultiu perquè la gent jove s’afegeixi al carro de la monarquia, no ho han aconseguit de moment i no sé si ho aconseguiran en un futur.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

–La crònica social es viu ara en directe a la tele. ¿Li fa pena?

Doncs no perquè cada cosa té el seu moment i a mi no em ve gens de gust que hi hagi altres emperadrius Soraya, per dir-te a algú. Jo veig ‘Gran Hermano’. Res humà m’és aliè i tot em diverteix. I presentaré el llibre a ‘Sálvame’, un programa popular que veu molta gent, i fins a l’infern si fa falta, si així aconsegueixo guanyar algun lector.