Anar al contingut

DEBUT LITERARI

Bruno Oro: "En aquest país la gent no perdona que vulguis fer dues coses, no dic ja dues coses bé"

L'actor i músic publica la seva primera novel·la: 'Tu busques amor i jo cobertura'

Luis Miguel Marco

L’actor i cantant Bruno Oro (Barcelona, 1978) debuta com a escriptor amb 'Tu busques amor i jo cobertura' (publicat per Plan B en castellà i Rosa dels Vents en català). Una història que té molt d’ell i amb un punt de vista original, el del seu telèfon mòbil, que té nom, Nen, i que s’erigeix com a narrador d’una història que es prolonga durant un any i on es barregen l’amor, l’humor i les recàrregues de bateria. 

–¿Com se li va ocórrer que el mòbil seria el dipositari d’aquesta història?

–El mòbil ho sap tot de nosaltres i fins i tot podria anticipar el que pensem només per saber quina foto obrirem, a qui li enviarem un wasap o quines trucades acceptem o rebutgem. Els mòbils en cent anys escriuran la història amb molta més precisió que els historiadors. Vaig pensar que seria interessant i entranyable que el mòbil escrigués un tram de la vida del seu amo sabent que acabarà fos perquè tecnològicament està dissenyat per morir. I això li donava, a més, cert dramatisme.

–Aquest en concret es diu Nen.

–I el bonic és que al llarg de la novel·la es va fent cada vegada més humà i va entenent dels humans i adonant-se que l’ésser humà és una cosa terriblement tràgica i patètica, però molt més divertida que ser un estri tecnològic. Jo sempre he pensat que el món de les xarxes socials no té gaire lògica. No entenc per què un vídeo de gats es fa viral.

–Hi ha molt de Bruno Oro en aquest Capo, un actor amb casa a Cadaqués, com és el seu cas.

–Sí, tot i que he fabulat amb coses que m’encantaria que em passessin. La meva vida no és tan glamurosa ni m’he enrotllat amb cap actriu de Hollywood. No puc donar-te aquesta primícia. Però hi ha molt de mi, sí. Al final és una novel·la que parla del que és ser actor. Del que és estar exposat i que tothom opini d’un. D’aquest buit que sentim de vegades després d’haver-nos bolcat. O de la incertesa d’exposar-se a un nou projecte sempre com si comencessis de nou i des de zero.

–A vostè l’han criticat que, sent còmic, encarés un drama. O que gravés un disc. I segur que ara li diuen intrús. Ja sap, una altra cara famosa que es posa a escriure.  

–En aquest país la gent no perdona que vulguis fer dues coses, no dic ja dues coses bé. Deixa’m fer el que vulgui i després jutja. Jo tampoc tinc pretensions. Et juro que a mi veure ara la meva novel·la en una prestatgeria entre altres llibres de gent que admiro m’omple d’orgull, però també em fa cert pudor i vergonya. 

–Quins són els seus referents literaris?

–A mi m’encanta escriure teatre i fer guions, i en aquesta novel·la hi ha molt diàleg i molta comèdia. Penso en Julian Barnes, fins i tot salvant les distàncies en el meu admirat Julio Cortázar, amb aquest humor tan cínic. M’agrada la literatura que em faci riure. El 'Sin noticias de Gurb' de Mendoza... 

–El seu mòbil fa riure, ancià amb tres anys, acomplexat als Estats Units, on tot és més gran.

–Se sent un mòbil europeu, que és un altre concepte estrany però ens passa quan anem als Estats Units. A mi em va passar.

–¿Vostè es va sentir tan abatut com el seu protagonista quan va deixar 'Polònia' després de deu anys imitant Artur Mas?

–Sí. Va ser una catarsi. Em vaig fer a un costat, com l’expresident en la vida política. Però després vaig haver de passar el dol. Jo, com el meu protagonista, vaig anar a Buenos Aires i després a Los Angeles i Nova York. També molts dels personatges de la novel·la són reals, com Cèsar i la seva pizzeria de Cadaqués, que no té mòbil i està encantat de la vida.

–¿Com es porta vostè amb el mòbil?

–Abans fatal, perquè el veia com un intrús i una amenaça. Penjaves coses de bona fe i t’atacaven. Crec que els dispositius mòbils estan accelerant la nostra desvinculació amb la naturalesa i amb els éssers humans. Quantes hores els roba a les criatures. Quant postureig. El mòbil hauria de ser un col·lega que ens ajuda, però del que puguem prescindir. Tenir els nostres moments ‘detox’.

–Ullet amb el que penges que et pengen.

–Exacte. Jo vaig fer un vídeo de broma dient que a Cadaqués hi havia molts gavatxos aquest estiu i no va caure bé. L’humor sembla que està a la UCI, últimament.

–Els tuits estan marcant també la vida política.

–Això et fa pensar. És molt fort, però és així. Bé, la política i també el temps de lleure. No hi ha res que em faci més ràbia al teatre que estar-hi actuant i veure cares blaves entre el públic, enganxats al mòbil. O les trucades al mig de la representació. I jo penso: però si et convé deixar la vida fora i entrar en aquest moment xamànic de ser partícips tots junts del que t’estem explicant o escoltant. Per això es va inventar el teatre. I els concerts.

–Sí, fa la sensació que s’ho ha passat bé escrivint.

–He disfrutat molt. Em vaig tornar boig. Vaig escriure 500 pàgines i la meva mare em va dir: 'Crec que aquesta novel·la hauria de ser més curteta', i en vaig tallar la meitat, per enganxar el públic jove, els mil·lenistes. Les meves pretensions literàries estan complertes. Per a mi, és incloure una nova faceta. Quan vaig començar a escriure era com fer un diari, com seguir una teràpia. Durant tres mesos vaig escriure sis hores diàries, amb absoluta disciplina. M’hi vaig obsessionar.

–Hi ha molta cuina i molta música també a les seves pàgines. I un piano com el que tenim avui al Ritz.

–Sí. És que m’encanta menjar. I a casa es parla de cuina i es cuina molt bé. I la música també hi és. La llista de músics de què parlo és de culte. El meu pare em gravava cassets de Miles Davis, Tom Waits, Paco de Lucía i Camarón quan tenia vuit anys i els nanos escoltaven Rick Ashley. Soc una mica ‘friki’, ho sé.