Jack Nicholson: millor... impossible als 80

El seu últim projecte és sucós, ni més ni menys que interpretar el personatge del pare en el remake nord-americà de la pel·lícula europea més exitosa de l’any passat, 'Toni Erdmann', una comèdia d’humor molt peculiar que sens dubte li anirà molt bé a l’estil de Jack Nicholson. El rodatge està anunciat per al 2018. Quan es posi davant de les càmeres per interpretar aquesta pel·lícula, formant parella amb Kristen Wiig, una de les estrelles còmiques sorgides de Saturday night live, farà  60 anys que Nicholson va debutar com a actor. 

Més de mig segle de pel·lícules, canvis, controvèrsies i històries sentimentals el contemplen. Possiblement el cine nord-americà dels anys 70 no seria el mateix sense ell (ni sense Al Pacino o Robert De Niro), baluards poc acomodats de l’antic star system. Ha fet de tot (comèdia, drama, policíac, fantàstic, 'western', terror, 'road movies', cine independent i 'mainstream') i va sorgir de les ombres del cine de sèrie B dels anys 60 per convertir-se en una de les presències més habituals al Hollywood més inquiet de la dècada posterior.

CINC ÈXITS

Controvertit, sempre. Provocador, moltes vegades. Estrident, però amb talent. Generalment es pensa en ell com la víctima del sistema psiquiàtric d’'Algú va volar sobre el niu del cucut' (1975), el Joker de 'Batman' (1989), l’investigador privat al film noir retro 'Chinatown' (1974), l’home que embogeix d’'El resplandor' (1980) i el personatge obsessivocompulsiu de 'Millor, impossible' (1997), cinc èxits en una carrera que en té moltíssims més.

Però Nicholson ha sabut veure més enllà dels límits del cine nord-americà. El 1975 va protagonitzar El reportero, la seva plena immersió en el cine d’autor europeu. Del seu director, Michelangelo Antonioni, va dir en una ocasió: «Antonioni va ser com una figura paterna per a mi. Vaig treballar amb ell perquè volia ser director de cine i vaig pensar que en podia aprendre d’un mestre. És una de les poques persones que alguna vegada vaig escoltar». I afegia: «Antonioni diu que mira de fer alguna cosa bonica perquè la veritat és bonica, i la bellesa representa la veritat. Això és el que realment m’agrada». 

Nicholson ha treballat amb Stanley Kubrick, Milos Forman, Roman Polanski, Martin Scorsese, John Huston, Elia Kazan, Vincente Minnelli, Roger Corman, Bob Rafelson, Arthur Penn i Mike Nichols, entre altres, però va ser el director de La noche qui més el va marcar. No és estrany que, en la gala de l’Oscar de 1995, Antonioni rebés de mans de Nicholson l’estatueta honorífica.

Nascut el 22 d’abril de 1937 a Neptune (Nova Jersey, EUA), Ni-cholson va fer els seus primers passos a finals dels anys 50 en les companyies de sèrie B, intervenint en films d’adolescents rebels, crims i carreres de cotxes, i així va conèixer Roger Corman, el seu primer mentor: Nicholson sorgeix del prolífic planter cormanià, de la mateixa quinta que Monte Hellman, Francis Ford Coppola, Peter Bogdanovich i Scorsese. 

ELS INICIS

El seu primer paper amb Corman és a 'La pequeña tienda de los horrores' (1960), avui una peça clàssica del cine barat d’aquells anys. A través de Corman va conèixer els responsables d’American International Pictures, el gran estudi B de la perifèria hollywoodiana. El regien Samuel Z. Arkoff i James H. Nicholson; en altres temps ens agradava imaginar que aquest Nicholson era el pare o l’oncle de Jack, cosa que donava una certa poètica B als inicis de l’actor, però la realitat és bastant més dura i prosaica. Jack va créixer amb els seus avis materns, de procedència irlandesa, escocesa i gal·lesa (turbulències sanguínies ben visibles en l’estil agressiu de l’actor), pensant-se que aquests eren els seus pares i que la seva mare biològica, June, era la seva germana gran. Del seu pare no en va saber mai res.   

Els aspectes biogràfics sempre ajuden a comprendre millor l’estil d’un artista. Era impossible que, amb aquest bagatge familiar, Nicholson es convertís en galant o en amable actor de comèdia. Així que no va trigar a forjar-se una certa imatge de 'bad boy', com en altres temps ho van fer James Cagney i després Marlon Brando, o com ho ha fet Sean Penn, per a qui Nicholson ha realitzat dues de les seves interpretacions més matisades a Creuant l’obscuritat (1995) i 'El jurament' (2001). El 1994, Nicholson va donar diversos cops amb un pal de golf a la finestreta del cotxe d’un home amb qui havia discutit. Després es va excusar a través d’una entrevista.

La seva carrera s’ha escrit amb els personatges extrems que ha encarnat, però n’hauria pogut ser altres: li van proposar ser el president Nixon al film d’Oliver Stone que finalment va protagonitzar Anthony Hopkins, el Michael Corleone a 'El padrí' i el malvat Lex Luthor de 'Superman'. En compensació, va ser un irresistible Joker a Batman. Nicholson considera el seu treball en aquest film com «una autèntica peça de pop art».

INFIDELITATS I ADDICCIONS

La seva vida personal també s’ha allunyat de l’ortodòxia i ha merescut tantes primeres planes per les seves infidelitats, separacions i addiccions diverses que per les seves pel·lícules. No podia ser d’una altra manera per a qui ha interpretat l’inquietant Jack Torrance d’'El resplandor' o el diable a 'Las brujas de Eastwyck' (1987). Casat entre 1962 i 1968 amb l’actriu Sandra Knight (amb qui va tenir la seva primera filla, Jennifer), van ser sonades les seves posteriors (i tòxiques en diversos casos)  relacions amb la també actriu Susan Anspach (mare del seu segon fill, Caleb James), la model danesa Winnie Hollman (amb qui va tenir la seva tercera filla, Holly, quan l’actor ja mantenia un idil·li amb Anjelica Huston que va durar 17 anys), la cantant Cynthia Basinet, Rebecca Broussard (mare de Lorraine i Ray, els seus altres dos fills), Candice Bergen, Joni Mitchell i Lara Flynn Boyle, la millor amiga de Laura Palmer a 'Twin Peaks'.

DEMÒCRATA CONVENÇUT

Seguidor de l’equip de bàsquet Los Angeles Lakers, i també dels New York Yankees de beisbol. Així que té pistes i camps on esplaiar-se a la costa est i a l’oest. Demòcrata convençut, va recolzar Hillary Clinton en la campanya presidencial del 2008. La revista 'Empire' el va considerar el 1997 la sisena de les millors 100 estrelles cinematogràfiques de tots els temps. Nominat a l’Oscar en 12 ocasions 

Notícies relacionades

El nen de "la tranquil·litat" a les piscines de Terol parla 13 anys després: "Un dia vaig arribar amb el pit enfonsat i un ull morat a casa"

La impactant llista de convidats del 18è aniversari de Lamine Yamal: de Bad Gyal a Duki o Bizarrap

–quatre com a actor de repartiment i vuit com a principal–, el va guanyar per 'Algú va volar sobre el niu del cucut', 'La força de la tendresa' (secundari) i 'Millor, impossible'. També va obtenir el premi d’interpretació a Cannes per 'El último deber' (1973). Un dels seus pitjors films, la comèdia amb Adam Sandler 'Executiu agressiu' (2003), és pel que ha cobrat més: 19 milions d’euros.

Dues frases pronunciades per ell que el defineixen, de tornada de tot: «Només prenc viagra quan estic amb més d’una dona». «Amb les meves ulleres de sol posades, soc Jack Ni-cholson. Sense, soc gras i septuagenari». Ara ja vuitantí.