«Soc un romàntic; crec en l'artesania del vi»

La família de Josep Maria Rosell Mir (Barcelona, 1956) cultiva la finca de Can Guineu, a Sant Sadurní d'Anoia i Subirats, des del segle XIV. El seu fill, el Pau, constitueix la 14a generació.

-¿De forma ininterrompuda?

-Sí, perquè la meva mare i la meva tia no van abandonar l'explotació i van continuar amb l'activitat mitjançant l'arrendament de les terres en parceria. Part de la casa pairal, la Fassina de Can Guineu, alberga ara el Centre d'Interpretació del Cava de Sant Sadurní.

-Té un arxiu important, ¿veritat?

-Sí, conservo inventaris, comptabilitats i un llibre de notes del meu rebesavi, una espècie de quadern de bitàcola de la pairalia.

-¿El document més antic?

-Un pergamí del 1329 que estableix la venda d'un alou, un tros de terra… Va ser una pena que entressin lladres al mas.

-¿Es van emportar els papers?

-Els que hi havia a la caixa forta, entre ells un pergamí que documentava una venda de muls a les tropes de Felip II.

-¿Sobresurt algú en la dinastia?

-El meu besavi Marc Mir Capella, sens dubte. Va ser un personatge a qui li va tocar viure en primera persona la crisi de la fil·loxera.

-¡La bestiola roïna que devorava la vinya!

-Cap al 1870, les autoritats no en tenien ni idea de com aniquilar la plaga.

-Va començar a França i anava baixant.

-Quan va arribar a Montpeller, es va estendre el pànic. Les institucions només proposaven disbarats, com negar les terres o descalçar els ceps per fregar-los amb all.

-Els invents del TBO.

-Doncs el besavi Marc se'n va anar pel seu compte a Bordeus i va portar la solució: els empelts amb ceps americans. També va fer el primer consell vitícola d'Espanya.

-Un visionari, vaja.

-Sí, va ser un personatge notable, molt intel·ligent. Li van fer un monument davant l'ajuntament de Sant Sadurní, però el van enderrocar quan va esclatar la guerra. Era superric i devia tenir mil parcers. Els de la FAI es van instal·lar a Can Guineu.

-¿I el besavi?

-Ell no va tenir problemes perquè havia mort el 1903, però un dels seus fills, l'aviPere, va estar tres anys amagat en un armari en un pis del carrer Diputació.

-¡Tres anys amagat!

-Els milicians van entrar al pis, però com que una de les seves filles estava llegint la novel·la El roig i el negre, de Stendhal, es van salvar: els de la CNT i la FAI van creure, pels colors, que eren gent de la seva corda.

-Una anècdota impagable, però tornem al vi. ¿Es guanya diners amb això?

-Entre negre, blanc i cava, tenim una producció de 250.000 ampolles, on se situa el llindar de la viabilitat. Crec que es va fer molt de mal els anys 50.

-¿…?

-Va ser quan els cellers tradicionals van deixar de fer el vi a casa i es va centralitzar la producció en grans cooperatives. Llavors es va perdre un teixit de petits cellers que ara faria més de 60 anys que reunirien prestigi i una estructura comercial que ara no existeix.

-Vostè ho està intentat.

-Soc una persona molt romàntica que creu en l'artesania del vi, i el 1983 vaig començar a elaborar el meu. Sí, suposo que formo part d'aquest moviment de neorurals que hem tornat al camp.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

-¿Tornat?

-Vaig viure a Sant Sadurní fins als 10 anys, quan em van internar als jesuïtes de Sarrià. Un xoc; tenia claríssim que no volia quedar-me i vaig tornar quan vaig poder.