El llegat de Mey

Mey Hofmann se n’ha anat, però queda el seu llegat. Enorme. Indeleble. Una empremta que perviu en els milers d’alumnes que han passat per l’escola que va fundar l’any 1983, quan la professió de cuiner estava molt poc valorada socialment, econòmicament i mediàticament. I queden els seus restaurants (l’homònim, amb una estrella Michelin des del 2004, i els més assequibles Taverna Hofmann, Hofmann Bistrot i la cafeteria La Seca-Espai Brossa), a més de la pastis-

seria, un referent de la Barcelona dolça.

    ¿Què passarà ara? La cuinera, una persona sempre detallista, va voler lligar tots els caps abans de morir (fins i tot va encarregar que li preparessin el funeral) perquè des del gener ja sabia que el seu càncer no tenia cura. Prendrà el relleu la seva filla Sílvia com a cara visible de la nova etapa (va estudiar cuina de jove, però a l’anar-se’n a viure a Itàlia amb qui llavors era el seu marit, va abandonar el contacte amb els fogons), que tindrà l’ajuda inestimable d’una altra Silvia [Lafarga], que durant 19 anys ha sigut la mà dreta de la desapareguda xef i coordinadora acadèmica de l’escola de cuina. La resta del nucli dur de l’equip estarà format per José María Vargas (ombra de Mey des de fa 35 anys, que s’encarrega de la part empresarial), Èric Ortuño (professor de l’escola, cap de pastisseria i responsable de la cafeteria de La Seca-Espai Brossa) i Lluís Rovira (professor i responsable de Taverna Hofmann i Hofmann Bistrot).

 «L’equip és el mateix des de fa anys, i som un reflex del que ens va ensenyar la Mey. Sabem el que hem de fer i, sobretot, el que no hem de fer», explica Lafarga. Aquest grup comptarà també el suport d’altres referents de la casa com Faustino Monge (professor de l’escola i encarregat de l’edició dels llibres de text), i els responsable del restaurant Hof­mann, el xef, Jean Paul Marat, i el cap de sala, Juan Muñoz.

¿Quin és el pla? «De moment, estabilitzar-se, però sense renunciar a obrir un forn de pa, perquè a la Mey li encantava el pa i es queixava que a Barcelona no hi havia prou locals on el fessin bo. El pla és seguir creixent si hi ha oportunitat. Ella sempre deia: ‘¿per què no?’», recorda Lafarga, que tampoc descarta obrir un nou restaurant amb el segell ­Hofmann. 

TRANSMETRE SABER CULINARI / «La Mey muntava els restaurants basant-se en la pedagogia culinària. És pura simbiosi, ja que acullen alumnes de l’escola. El motor ha sigut sempre la formació i els locals que s’han anat obrint, les rodes. Ella ens deia que es tractava de transmetre el coneixement, d’ensenyar a la gent a fer coses», explica Lafarga, portaveu d’un equip que s’ha quedat orfe de líder, però no de projecte. 

«L’escola ho alimenta tot, així que, ¿per què no fer un forn o obrir un altre restaurant perquè el seu llegat arribi a la màxima gent possible? Ella era la primera que no volia guardar secrets sobre receptes o tècniques, sinó compartir-los perquè l’objectiu final era la pedagogia que pregonava».

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

HUMILITAT I SENZILLESA  / ¿I què no faran? «No volem caure en tòpics, perdre la línia d’humilitat i senzillesa perquè al capdavall som artesans. No volem créixer per créixer, no volem ser portada d’una revista si no toca. El fi no justifica els mitjans. La Mey solia dir: ‘Fem el que ens agrada’. I en l’equip pensem que tenia raó. La millor manera de perpetuar el seu llegat és seguir així», assenyala Lafarga.

I en aquest equip sempre hi ha hagut llibertat, amb jerarquies marcades de manera natural pels anys i l’experiència de cada treballador. «Ella no donava càrrecs, sinó confiança i llibertat per fer les coses». I així seguiran. «L’equip és el protagonista. Tenim molta il·lusió i ganes de prosseguir amb la seva obra, que estava present a cada racó de cada negoci que obria».