El miracle de Gaudí

Antoni Gaudí, des del cel, amb 174 anys, deu estar gaudint al veure com la seva criatura es va culminant. Molt més ràpid del que ell havia imaginat. I això que va dir que el seu client no tenia pressa. Però, pel que sembla, els seus representants a la Terra, sí, ajudats per grups de turistes que han contribuït al miracle expiatori. A raó de 135 milions d’euros anuals, que donen per a molt.

Vaig tenir ocasió de visitar fa poc les torres de Maria i Jesús, amb Jordi Faulí i Juan Trías de Bes, a través d’Arquitectes per l’Arquitectura. Ningú pot quedar indiferent davant tal desplegament de formes, potser sí enlluernat. Si acostar-se des de l’exterior a la massa pètria en erecció és ja impressionant, traspassar el llindar és subjugant. Un s’endinsa en un dels espais més emotius mai creats per l’home. Té una part animal, vegetal, mineral i sobretot visceral. És com penetrar en unes entranyes vives. Però acollidores, balsàmiques, on es crea una mística atmosfera emotiva. Tot i que estiguis envoltat de milers de persones, et sents sol. El cap et comença a girar de manera omnidireccional fins a l’extenuació. No hi ha mirada sense sorpresa. En surts amb torticoli. Ascendir per les escales de cargol cap a les torres produeix un mareig psicotròpic natural. Si a les grans catedrals gòtiques et senties gairebé humiliat per la seva presència impositiva, aquí regna la sensació d’acolliment sense intimidació. Aquest temple és el primer i últim de l’estil unipersonal d’un naturalista ficat a creatiu. Va anticipar el que ara podria fer una enginyeria talentosa proveïda amb IA.

És sabut que, el 1965, un grup de destacats creatius internacionals es van oposar a la continuïtat de les obres. El 1990, Vicenç Altaió, des de la revista Àrtics, va tornar a la càrrega. El 2008 de nou el manifest Gaudí en alerta vermella des del FAD. Però les obres van continuar. El 2011, Òscar Tusquets, antic detractor, com sant Pau caient del cavall, va veure la llum divina i va canviar d’opinió. La visita al temple el va commoure i es va convertir en fan prosèlit de la seva continuació. Fos o no fidel a Gaudí, el resultat era impressionant. Personalitats com Oriol Bohigas i Beth Galí van continuar considerant-ho un pastitx vergonyós.

Ara el debat és inútil davant els fets consumats. El quid de la qüestió és un altre, la qualitat de les obres sobrevingudes. El com s’ha anat interpretant cada una de les parts, necessàriament allunyades de la tutela de Gaudí, que, és sabut, canviava moltes coses sobre la marxa en l’obra. Per tant, parlar de fidelitat és confús, parlem de talent i qualitat. Un altre assumpte candent és si s’han de fer caure habitatges de veïns per acabar la façana de la Glòria. Potser Núñez i Navarro podria fer una donació de pisos compensatòria. I esperem que Miquel Barceló aconsegueixi apujar el nivell escultòric a la façana.

Notícies relacionades

Els missatges del Papa

Hirurok o el fil que va de Leire al PNB

Per a amants de la genuïnitat inconclusa queda la cripta de Santa Coloma de Cervelló, el model experimental de la Sagrada Família. Se li van fer algunes espifiades, però continua oferint precioses lliçons gaudinianes. Per sort no hi acudeixen gaires turistes, si no, ja estaria acabada, és a dir, reinterpretada.

La polèmica, per tant, perdura. ¿Podem dir que aquesta obra és de Gaudí? Mentir és pecat. ¿No seria lògic marcar amb una línia vermella, al terra i a les parets, quina part va deixar acabada Gaudí i on van començar les interpretacions? I firmar-les. Algunes de brillants, sens dubte, bravo, d’altres de clarament lamentables. Crec que tots les veiem i de ben segur que Gaudí també. No és descartable que demà, durant la benedicció papal, sentim la seva queixa de manera simbòlica. I el que és probable, si finalment és beatificat, que s’obri el miracle que baixi personalment amb un martell –ell mateix reconeixia el seu mal caràcter– i es posi a enderrocar alguns afegits matussers.