Barcelona, cap i casal

¿Quants ciutadans de Barcelona coneixen el nom dels líders dels partits al consistori barceloní? ¿Quin és el nom del regidor que encapçala la llista dels Comuns o d’ERC? ¿I el nom del líder actual de Junts, quants sabrien citar-lo? I no em refereixo al global ciutadà, perquè és possible que també hi hagi molts barcelonins que no sàpiguen el nom de l’actual alcalde. Però, més enllà del desconeixement estructural en política –i en altres camps–, gosaria dir que tampoc no són coneguts en aquells sectors socialment influents que tenen i exerceixen opinió política. Tal vegada, a banda de l’alcalde, només s’escapa de la invisibilitat Daniel Sirera, no endebades és el més hàbil en el domini del micròfon. Però, més enllà de declaracions puntuals i d’alguna picabaralla de pati d’escola, els líders polítics són tan absents com ho és el debat polític que haurien de protagonitzar.

Dit de manera gràfica, el consistori és un desert. ¿A què dediquen el temps lliure tots aquests regidors que no formen part del govern, però haurien d’estar sacsejant el vesper dels problemes de la ciutat, i liderant alternatives consistents? ¿La inseguretat no és una qüestió greu a la ciutat? ¿No hi ha vandalisme? ¿És bona la política d’habitatge del govern Collboni? ¿No hi ha un debat pendent sobre la capitalitat de Barcelona? ¿I, com a capital de Catalunya, Barcelona no ha de dir res sobre el col·lapse de Rodalies? Tanmateix, malgrat la quantitat de problemes que pateix Barcelona, el debat polític és inexistent, com si la ciutat anés sola i no li calgués la confrontació de projectes i d’idees. És probable, feta la comparació, que Rita Maestre, la líder de Més Madrid a l’Ajuntament de Madrid sigui més coneguda a Catalunya que Gemma Tarafa, presidenta del grup dels Comuns, la presència de la qual en la vida política de la ciutat és nul·la. I el mateix passa amb Elisenda Alamany d’ERC o Jordi Martí de Junts, igualment passius i igualment invisibles. A Madrid hi ha un debat viu, confrontat, sovint esquerp, que permet visualitzar les accions del govern, tant com escoltar les crítiques dels seus opositors. Govern i oposició, poder i contrapoder, les regles del combat dialèctic, tan necessari en el joc democràtic. A Barcelona, en canvi, els partits s’acomoden amb beatífica somnolència al vaivé d’una ciutat que es mou en funció de qui la governa, però sense contrapès, ni contrast, com si el debat es produís només en campanya electoral, i després es visqués una migdiada de quatre anys.

El cas dels Comuns i d’ERC és tant cridaner com previsible. Ambdós partits estan tan fusionats amb els interessos del PSC (que els garanteix els seus propis interessos amb centenars de càrrecs en govern, diputacions i ajuntaments), que no alcen la veu, per no mostrar com desafinen. Si al Govern del país són la crossa necessària, al govern de la ciutat s’han mimetitzat fins al punt de deixar d’existir. Fins que no hi hagi eleccions no tornarem a sentir les seves veus irades i les seves indignacions impostades, però en l’interregne viuen a la sopa boba.

Notícies relacionades

Els missatges del Papa

Hirurok o el fil que va de Leire al PNB

Emperò, si la manca de personalitat d’ERC i dels Comuns al consistori era previsible, la de Junts és sorprenent. ¿Com és possible que no hi hagi una política d’oposició sorollosa, ferma, compacta, malgrat les enormes distàncies que hi ha entre el projecte de Junts i el del PSC? ¿Com s’explica que Collboni visqui una alcaldia tan calma i acomodada, sense cap gest de catalanitat, amb onze regidors independentistes al seu davant? ¿Com és que no defensen el model liberal de Junts davant el persistent intervencionisme del PSC? I, per afegir, ¿com és possible que l’actual líder de Junts al consistori sigui un solemne desconegut malgrat acumular quinze anys com a regidor? Sortosament, aquests dies l’hem pogut conèixer una mica més perquè està en la batalla de les primàries del seu partit i és difícil guanyar-la si no s’obre la boca. Però, fins ara, la plàcida invisibilitat.

La qüestió és aquesta: Barcelona és el cap i casal de Catalunya i, com a tal, hauria de ser l’escenari de debats d’alçada, en què definir les polítiques de la ciutat i liderar les del país. No és una ciutat més, és una capital. Fora bo que els seus representants entenguessin la seva dimensió, en lloc de tractar-la com una diputació qualsevol.