Vanesa Martín, de cantautora a poeta

«És un viatge des de l’à-nima que reflecteix sentiments, vivències i reflexions que parlen de l’amor, del desamor, de les ganes de viure, de la injustícia social, del pas del temps, de la dona lluitadora i de la inquietud de l’ésser humà per seguir aprenent i creixent». Així defineix la cantautora andalusa Vanesa Martín (Màlaga, 14 de novembre de 1980) Mujer océano (Planeta), el poemari amb què ha debutat com a escriptora. Un llibre que retrata una generació de dones modernes, fortes, lliures i compromeses contra les injustícies, com és ella mateixa.

 El 8 de març passat, Dia Internacional de la Dona, va presentar la seva primera obra literària a Madrid acompanyada per grans amics com els actors Álex García, Inma Cuesta i Silvia Abascal, que van recitar alguns dels versos d’una «dona enamorada de la vida que vol que les coses calin i que lluita per la igualtat i la injustícia social», segons es descriu la mateixa Martín. Fa uns dies va tocar Barcelona, on va explicar que innocència, rebel·lia, il·lusió, força, tendresa i respecte són alguns dels pilars de Mujer océano, títol també amb una història.

 «Algú que em coneix molt bé em va dir un dia: ‘Ets com un oceà perquè passes de la calma a l’acció en qüestió de segons’. I és veritat. Sóc espontània, tinc la força i la improvisació dels oceans, però a més tinc una gran dependència del mar com a malaguenya que sóc». I afegeix: «Em van demanar un títol i ho vaig tenir clar. Aquest reuneix tot un sentiment de desitjar que et calin les coses, les ganes de viure, la força per lluitar per una societat més justa».

NOU DISC / Malgrat que el llibre va per la segona edició i es troba entre els més venuts, Martín recorda que quan l’editorial li va proposar escriure’l ella va rebutjar l’oferta. «Componc cançons i escric coses, però la paraula poesia m’anava gran. Em va fer por i fins i tot vaig passar nits sense dormir. Al cap d’uns dies, vaig escriure alguns poemes i els vaig enviar a l’editorial, convençuda que em dirien: ‘Tu, nena, dedica’t només a les teves cançons’. Però estava totalment equivocada». Ara no descarta escollir algun dels poemes d’aquest «viatge emocional» que és Mujer océano i transformar-lo en una de les cançons del seu nou disc, que té previst llançar a finals d’aquest any. Però no vol revelar quin perquè sigui una sorpresa per al públic.

 La cantautora assegura que els seus lectors són heterogenis. N’hi ha de totes les edats i dels dos sexes, però reconeix que predomina un gruix d’adolescents. «M’ha passat una cosa semblant al que em va passar mb la música. No deixa de sorprendre’m que als concerts se m’acostin nens i nenes de 14 o 15 anys perquè les meves cançons són molt més adultes. Però crec que ells, amb els meus poemes, han captat l’emoció, el missatge i se senten protagonistes», va argumentar. 

VEÏNA I AMIGA / Entre aquests lectors hi ha Inma Cuesta, a la qual la uneix una gran amistat, tot i que alguns mitjans hagin insinuat que entre elles hi ha alguna cosa més. «Som veïnes. Ella té una gossa, i jo, una altra. El més normal és que les baixem juntes al carrer. Jo ho veig ben natural. María León també és veïna, però no té gos. A Inma l’estimo i és una persona que espero que es quedi amb mi tota la vida, com altres amics», va sub­ratllar Martín en la presentació a Madrid quan li van preguntar pels rumors. I així va tancar un tema del qual no ha volgut tornar a parlar.

 L’artista ha dedicat el llibre «a los que aprendieron a nadar con/ aquella burbuja rosa en la espalda./ Tal vez no fuera una burbuja/, pero ya de pequeños cada uno elige su modo de salvarse». «És un record bonic que tenia de petita. Vaig aprendre a nedar amb braçals i jo sempre volia la bombolla, m’encantava aquella cosa rosa. Cada vegada que veig un nen que la porta em provoca molta tendresa», explica.

Notícies relacionades

A la venda la mansió de luxe on va viure un exjugador del Barça a Gavà: espectacular i exclusiva

Ibai Llanos es gasta 2.000 euros en la pizza més cara del món i aquesta és la seva conclusió

També és emotiu el poema de la pàgina 109, Joven mujer de ojos azules, que ha dedicat a la seva mare. «Em fa vergonya dir-li que el vaig escriure per a ella. És una cosa nova per a mi. No és el mateix fer 12 cançons que escriure 200 pàgines. M’estic atrevint a parlar d’altres coses, a dir-ho d’una altra manera, per això he preferit que ella ho descobrís per si mateixa. Al rebre el llibre, el va veure i n’està satisfeta, no s’ho creia», va detallar.

En un principi, el llibre també incloïa una carta dedicada a la seva àvia. «No vaig poder acabar-la perquè va morir. Cada vegada que la llegia, plorava i plorava, i vaig decidir que seria per a una altra ocasió, que volia acabar-la bé. Sens dubte, ella és la persona que m’ha inculcat els valors que tinc».