Prínceps de Girona

Els telèfons només van estar en silenci obligats per l'aero-nàutica, en el vol EZY8579 d'Easyjet, que es va enlairar de Londres dimarts a les sis de la tarda. Des del matí, el mòbil de Joan Roca estava tan col·lapsat com la centraleta d'El Celler, socarrimada pels intents de reserves.

La pàgina web del restaurant havia rebut més de 2.000 correus que sol·licitaven taula i tovalló. Manel de la Rubia, que s'encarregava de l'operatiu, contestava amable però ferm:«Em sap greu, no tenim taules fins a¿». Fins al novembre entre setmana o fins a l'abril si la petició era per un dissabte. Un any d'espera. En aquests casos, la paciència era més convenient que els diners.

A la porta d'embarcament 111 de l'aeroport de Gatwick, els germans Roca van conèixer la notícia més alegre del dia:«¡El Cap ha parlat!». El Cap és el pare, el Josep, el marit de Montserrat Fontané, la mare, la cuinera, la mestra. I el Cap no parlava mai, defugia els mitjans de comunicació. Va esperar 25 anys per expressar la seva alegria davant dels estranys. Era la confirmació que allò era veritat. Que anava de debò. El millor restaurant del món.

A la cua delfinger, el Joan semblava un boxejador al final d'un combat guanyat. Estava noquejat pel somni, el cansament i l'alegria. Per uns instants quedava absort. ¿Que estàs bé?«Estic bé, alliberat, relaxat, tranquil. Perquè ja està, perquè ja hem arribat». Hi havia alguna cosa en la brillantor dels ulls: la consciència d'un canvi.

L'únic instant de repòs serien les dues hores de vol, si bé els havien encomanat una última tasca. Narrar en una llibreta un petit text sincer i íntim sobre l'experiència, sobre els tres dies a Londres, de diumenge a dimarts.

Dues condicions. La primera: el periodista només llegiria els textos per escriure el reportatge. La segona: un germà no podia saber què explicava l'altre. No van complir aquesta part. Tafaners.

La finalitat era acompanyar les imatges que el fotògraf Albert Bertran havia fet a les habitacions de l'Hotel Jumeirah dilluns al voltant de les cinc de la tarda, mentre s'arreglaven per a lacoronació. Era Londres i la Reina era a palau, ¿llavors? ¡Coronació! Prínceps de Girona.

Girona: una capital del món que llançava un reptegastro a Nova York o São Paulo. Albert Adrià l'encertava amb l'apreciació:«Un territori petit que ha tingut dos campions del món». El Bulli primer; El Celler, després. Un fet insòlit. El recurs fàcil seria atribuir-lo a la tramuntana.

Equip i família

A l'avió, el primer a agafar el boli va ser el Jordi, mentre l'Alejandra,Ale, Rivas, la seva dona, estava arraulida a la butaca contigua. La lletra junta i petita:«El nostre equip, el millor del món, fa temps que ho sabem. Aquest és un reconeixement per a ells. Fa tants anys que ens acompanyen, ens donen més del que demanem. S'han convertit en la meva família. Són la gran família d'El Celler».

Aquella família que esperava notícies des de diumenge, jornada que havia transcorregut amb calma, amb un sopar a Dinner, el restaurant de la superestrella Heston Blumenthal a l'Hotel Mandarin que té com a plat baptismal una¿ mandarina, farcida amb fetge d'ànec i fuagràs.

Van anar a dormir tard per culpa del servei lent, compartint tertúlia de matinada amb els amics i els col·legues, Andoni Luis Aduriz, Quique Dacosta, Juan Mari i Elena Arzak, Josean Alija, Gastón Acurio. Tots assajaven un somriure ceratinós per respondre a la pregunta: ¿què passarà?

L'estada a Londres seguia un programa. El sopar col·lectiu de diumenge. L'esmorzar de dilluns al Mandarin per donar a conèixer l'òpera gastroEl Somnien companyia dels caps de la productora Mediapro.

Una visita en un pim-pam a l'Hispania, el restaurant de Marcos i Pedro Morán, que començava a enlairar-se a la City a cavall del pernil ibèric.

El dinar organitzat per Rafael Ansón, president del jurat espanyol, al club privat George. Elvitello tonnatoera dolent i nedaven piranyes pseudoperiodístiques al voltant dels convidats, intentant mossegar.

Fer-se el nus de la corbata i cordar-se el vestit o l'armadura a l'Hotel Jumeirah. L'acte de The World's 50 Best Restaurants al Guildhall. El sarau al japonès Roka. L'absència de son i, com a comiat dimarts, el dinar amb altresaristoxefsa Sushi Samba, últim acte d'una organització que va mimar poc o gens els herois de la forquilla, al pis 39 de Heron Tower.

Londres havia estat generós amb tres dies assolellats i amb aquest final de trajecte al punt més alt.

Amunt ho estaven, en un avió. Una hostessa els va felicitar per megafonia, insinuant que el passatge acceptaria un sopar a El Celler. Al Joan, assegut a l'última fila, el va despertar aquesta enhorabonalow cost.

La llibreta era a les mans del Josep, elPitu, acompanyat per l'Encarna,Xani,Tirado. Abans, el Joan hi havia manuscrit amb aplicada cal·ligrafia:«Ara mateix penso que la iaia Angeleta hauria dit: 'Aquests anglesos són bojos'. Penso en els de casa, en el Marc, en la Marina[els seus fills], que ens esperen llevats. I en els pares. Penso en tot el que hem viscut junts, amb el Pitu i en el Jordi. Penso en tots els qui, com jo, han escollit aquest treball fascinant, a vegades, ingrat i massa vegades poc reconegut. A ells els voldria dedicar tot aquest reconeixement».

Informació i piranyes

El dinar al club George havia estat tens i destrempat. El peruà Gastón Acurio i el brasiler Alex Atala van passar un moment a fer safareig. A Víctor Arguinzoniz, de l'asadorEtxebarri, tímid, se'l veia més incòmode que en xancletes sobre les brases. El més habitual era saber alguna cosa durant aquest refrigeri anual.

La informació va arribar, la informació sempre arriba, i és en mans dels irresponsables quan es converteix en un sonall, un cosa per presumir. Si ho saben un parell de pira-nyes, el festí comença. El secret va ser carnada de webs, tuits i blogs.

Quan el Joan i l'Anna es van fer un petó en un passadís del club George, apartats de la resta, estaven avisats que sí, que per fi. I per sort, perquè l'organització no va tenir la deferència d'advertir-los. Uns minuts abans de la gala, quan era públic, el gran cap de The World's 50 Best Restaurants s'aferrava a una ambigüitat infantiloide.«Sembla que...».

Notícies relacionades

Alejandro Sanz i Ivet Playà: no és amor, és poder

Taller de costura d’espardenyes a Toni Pons: «És el calçat més antic d’Europa, el primer model té 6.200 anys i es va trobar a Granada»

Sobrevolant França, el Pitu va ser l'últim a apuntar i sota la síndrome de la gratitud va omplir tres pàgines, aquí condensades.

«Tres idees. La primera és pensar en l'emotivitat que encara no he vessat. Girona espera. Sentiments d'alegria ajornats per desbocar-los a casa amb el moll de l'os (els pares i els sogres) i el caviar (el Martí i la Maria), els meus sabors essencials que enyoro, i l'escalfor de la gent de casa. La seva felicitat serà el detonant de la màxima felicitat. (...) El segon pensament: protegir-nos de l'èxit. Som tres. ¿En sabrem? El repte de la felicitat interior és certesa però la cuirassa és necessària que sigui rebel, rocosa per no caure en l'engalipada superficial d'un món que viu accelerat i d'una llista de restaurants dolça i cruel. La llista és un vertigen que ens farà sentir altius i que tard o d'hora ens devorarà. Cal estar preparats. I penso en el país, que avui ha despertat amb un somriure plàcid i còmplice». Girona esperava. L'avió va aterrar amb suavitat. Quan van obrir la porta, va començar el soroll.