Cançons de colors

Anar a la trobada d’un artista dels denominats polifacètics sol provocar reserves. El món està ple de leonardos da vinci de baixa volada que pinten, dibuixen i acoloreixen. I escriuen, i actuen, i canten, i... O d’això presumeixen. Philip Stanton pinta, dibuixa, acoloreix i canta, però sense pretensions de ser el leonardo del segle XXI. Tan sols amb l’objectiu, ja sigui amb un pinzell o amb un micròfon a la mà, de divertir-se i divertir. Ho va fer divendres a la nit al restaurant Gerbard, al cor de Sarrià, que comparteix la mateixa filosofia del nord-americà; tan aviat serveixen dinars com organitzen actes culturals. Acompanyat per The Covers Project, una de les seves dues bandes, va presentar les alegres il·lustracions que ha fet per al llibre La cuina del Català de l’Any 2007, d’EL PERIÓDICO.

Va ser una manera original de vendre els quadros que, amb els acords de la primera cançó (Roadhouse blues, de The Doors), va vèncer les reserves inicials: «El públic sol seguir els concerts a peu dret, cantant i ballant», havia deixat anar Stanton hores abans. Ja, segur. «Molts es queden a la porta amb ganes d’entrar». Bé... «Si m’engresco, puc estar quatre hores a l’escenari». És clar, com Springsteen. ¿I què més?

Doncs en la segona cançó, Summercat, la del tonight tonight més estiuenc del segle, els comensals ja feien els cors. I en la tercera, Sweet home Alabama, i en la quarta, i en la cinquena... I sí, hi va haver gent que va voler entrar. I no, el concert no va durar quatre hores, només tres.

Clàssics sense parar

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

Bob Marley, Rolling Stones, Cat Stevens, Creedence Clearwater Revival... Clàssics sense parar que Stanton, que canviava la boina pel barret cada dos per tres (¡com s’assembla a Paul Carrack!), va dibuixar, va pintar i va acolorir amb bona veu, amanint-los amb bromes adreçades al públic i peticions de cervesa a la barra.

Aquest pintor vocalista, que ha decorat escenaris per a Joan Manuel Serrat, no és Da Vinci, però el dia que pinti, dibuixi, acoloreixi i canti al mateix temps sobre l’escenari, caldrà pensar a denominar-lo Leonardo Stanton.