La mítica Bearn

Oliveres, calor, cigales, ametllers, figueres i un insòlit paó en un dels revolts de la petita carretera. S'ha escapat d'una possessió, que és tal com anomenen a Mallorca les finques rurals. A la llunyania, a la petita vall, se senten les esquelles de les ovelles. To-màs Vibot afirma que Mallorca no s'entén sense les seves possessions. I Sebastià Riera assegura que les possessions eren l'eix, la base del camp mallorquí.

Les possessions, que, segons Tomàs Vibot, han canviat més en els últims cinquanta anys que en vuit segles, eren propietat de l'alta noblesa mallorquina, terratinents i el clero. A les possessions, segueix dient Riera, una classe social dominant va projectar una arquitectura i una manera d'entendre la vida social. "L'estructura d'una societat piramidal es va mantenir durant segles. Elssenyorseren els propietaris de les finques. Elsamos, els que organitzaven els treballs productius. Elsmissatgesfeien les feines pròpies del camp. I, encara que alguns ho ignorin, també hi havia esclaus".

Arribo a Mallorca per trobar la mítica Bearn, població mallorquina i escenari on el novel.lista Llorenç Villalonga situa en els últims anys del segle XIX Toni de Bearn, últim de la seva espècie, prototip de senyor mallorquí amb dret de cuixa i a aplicar càstigs físics als seus serfs. Toni de Bearn, interpretat a la pel- lícula per l'actor Fernando Rey, és un home culte, voltairià, entusiasta dels nous invents com l'automòbil i el ferrocarril, maçó durant un cert temps, faedor de fills naturals, seductor de nebodes i marit de la senyora Maria Antònia, la seva cosina germana.

Maria Antònia és dona resadora, que en el cine va ser interpretada per Amparo Soler Leal.Abans morir que barrejar la sang.Aquest era el lema de la família.Bearn o la sala de les nineses titula la novel.la. IBearnva ser el títol de la pel.lícula dirigida per Jaime Chávarri.

Busco la mítica Bearn, però el destí em porta abans a Lloseta, que és població real. El sol del mes de juliol a Lloseta, poble ubicat a la comarca del Raiquer, a prop d'Inca i Alaró, és definitiu, demolidor. A Lloseta, hi viu, jubilat, el sacerdot Jaume Capó, el mateix que a la pel.lículaBearninterpretava el paper d'un sacerdot. Aleshores, mossèn Capó exercia el seu ministeri a la població d'Orient. Segons una de les monges que l'atén, mossèn Capó celebra molt rebre visites, però no sempre està del mateix humor. Potser es deu als seus 90 anys i a aquest sol absolut, que derrota.

Mossèn Capó em va convidar per telèfon a conèixer-lo, però ara se’n desdiu i, segons l’amable monja que acaba de servir-li el dinar, no vol parlar amb mi.

–S’ha ficat al llit i està molt nerviós.

Diu que no vol sortir a cap altra pel.lícula.

–Crec que hi ha hagut una confusió.

Digui-li que ja me’n vaig.

A no gaires quilòmetres de Lloseta, a Bunyola, l’aire fa olor de gessamí, un carrer recorda amb músiques i coques sor Tomasseta, i al cafè París, el seu propietari, Pep Coll, serveix un shandy, que és una barreja de cervesa i llimonada. Al cafè s’hi juga a cartes i es parla de Madò Catalina, que va viure fins als 98 anys i no va tenir mai la necessitat d’anar al metge. Ella, Catalina Colom Rosselló, això diuen, només confiava en la camamilla. Aquesta tarda assolellada a Bunyola també es parla de tomàquets –bona part de la collita se n’ha anat en orris– i de Coloma Ferretjans, mestra que acaba de jubilar- se.

L’escriptor Miquel Villalonga, el germà de Llorenç, va deixar dit que, a l’obra del seu germà, els boscos de Bearn són els de Bunyola. Però no tothom opina el mateix. Jaume Vidal, realitzador cinematogràfic, antic alumne de religió de mossèn Capó i ajudant de direcció a la pel.lícula Bearn, opina que la ubicació de la mítica Bearn s’ha de buscar entre Binissalem i Alaró. I també afegeix que la pel.lícula no va saber transmetre l’atmosfera i la filosofia de la novel.la. Per ell i per molts, ni Fernando Rey era Toni de Bearn, ni Ángela Molina era Xima, ni Imanol Arias era el sacerdot Joan Mayol, fill natural del senyor Toni.

Tomeu Quetglas es pregunta com s’han de repartir les influències d’Alaró, Binissalem i Bunyola a l’obra de Llorenç Villalonga, però assegura que el poble de Bearn és Bunyola i la possessió de Bearn és, sens dubte, es Cocons. Quetglas matisa i explica que el poble de Bearn que descriu Llorenç Villalonga no és exactament Bunyola. «És un poble més petit perquè la voluntat del seu autor és ruralitzar, feudalitzar, envellir al màxim el nom del seu mite per contraposar-lo al de la ciutat de Mallorca, lloc on viuen els senyors parvenus».

Que Bunyola és Bearn també m’ho confirma l’atractiva Margalida Pericás, que va ser qui va escollir molts veïns de Bunyola que apareixien a la pel.lícula Bearn. Ella va ser

la directora de càsting. Per Margalida, Bunyola és Bearn i la possessió que apareix a l’obra de Villalonga és son Creus. Fins i tot el personatge de Bàrbara, la gitana boja interpretada per Juana Ginzo, sembla voler recordar una persona semblant que vivia a Bunyola.

–La història que narra Villalonga parla d’una època en què les diferències socials eren enormes. Els senyors eren déus i la gent del poble no eren pràcticament res. Margalida parla amb coneixement de causa. La mare va viure en una d’aquelles possessions.

–La meva mare era la filla de l’amo d’una possessió important. Recordo que, de petita, alguns diumenges, els néts de l’amo anàvem a berenar a la possessió, però no ens deixaven relacionar amb els néts dels senyors. Si acabàvem jugant junts amb alguns d’ells era perquè ho fèiem d’amagat. Margalida explica que aquella situació feudal, de vassallatge, es va acabar realment quan van començar a arribar els turistes i els pagesos van abandonar els camps i se’n van anar a treballar a la costa,

als hotels.

Maria Manuela Alcover acusa Llorenç Villalonga d’ambigu i el dibuixa ple de prejudicis aristocràtics. Si l’escriptor va deixar dit a Bearn que els únics paradisos són els perduts, Maria Manuela Alcover afirma que són els imaginats. I potser té raó. Jo hi estic d’acord. Bearn, diu el sacerdot cronista

Notícies relacionades

Pep Guardiola i Cristina Serra, a prop de firmar el divorci

Pep Guardiola i Cristina Serra, separats i sense reconciliació a la vista

Joan Mayol, va ser com una anticipació del paradís. «Amb els seus boscos, les ovelles i les postes de sol.

Amb la vella casa de pedra i la seva xemeneia. Amb les seves primaveres,