Restaurant Pa i Raïm: un guisat de ‘gat’ a casa de Josep Pla

El primer estil requereix un equip nombrós ple d’aprenents sense paga amb l’única missió de dipositar una fulleta en l’ofrena; el segon, possibilista, corre el risc de la ridiculesa si el que apareix en la immensitat del plat és només aquesta fulleta.

Tots dos, des de la serietat i la pulcritud, poden ser extraordinaris, o un desengany.

I mentre l’avantguarda estira aquest fil o un altre, la cassola com a genuïna rebel·lia i àncora.

Al cap, dos de recents, la de Tinars, a Llagostera, i a només 30 quilòmetres, la de Pa i Raïm, a Palafrugell.

La del Tinars ja va ser explicada en una crònica i part de la intel·ligència: és un suquet elaborat amb el cap d’un mero i altres parts que es rebutgen. Com si diguéssim, un suquet de segona oportunitat per a un resultat de primera.

La de Pa i Raïm, el restaurant de Pep Ferriol i Roseta Jorba a Palafrugell, és, segons l’anunci de la carta, un romesquet de peix gat amb patates, cassola de pescadors. Llegeixo aquesta literatura i m’hi llanço de cap.

El gat (‘Scyliorhinus canicula’) és un petit tauró que requereix perícia per desposseir-lo de la pell i té poc èxit entre aquests consumidors que només comprenen el peix sense espines i en luxosos filets.

Vaig menjar el romesquet de gat sota els til·lers, després que el cambrer mostrés la cassola com l’últim dels barcos.

Peix, patates i un allioli, desemmascarador de menjadors de ‘pokes’ i espirulines. El vaig disfrutar i vaig repetir, ansiós per si no tornava a nedar entre taurons.

Hi va haver aquella nit un altre cop reparador: el mar i muntanya de pollastre desossat i gambes.

Pa i Raïm té com a extra un espectre, Josep Pla (emparentat amb Roseta Jorba), ja que va habitar aquesta casa després que la seva família es traslladés el 1904, a pocs metres de la vivenda on va néixer el 1897.

Notícies relacionades

9 bons restaurants de Tarragona i província per disfrutar com un cèsar

Restaurant Schierbeck: un finestral obert a la Cerdanya (atents a aquesta xef)

Pla va escriure moltes vegades sobre els suquets, no només per la dimensió social i culinària, sinó perquè eren aptes per a la seva mala dentadura.

Davant la volatilitat, la cassola de ferro representa la cuina que pesa.