Rilke: per posar-se austrohongarès

El poeta Rainer Maria Rilke (1875-1926) dona nom a aquest principal del carrer de Mallorca que en el passat va ser el restaurant Beltxenea. Pregunto sobre el nom a Enric Rebordosa, del Grup Confiteria, que amb el Grupo Kafka han reformat aquesta meravella amb subtilesa. El vell és nou sense estridències. La resposta està en la claraboia de la cocteleria i en la font de la terrassa: diries que van ser construïdes fa 100 anys, si bé només tenen cinc minuts.

L’Enric respon: "El nom del poeta Rilke és sinònim d’un món delicat i que diu coses d’aquest oasi de silenci -del jardí- enmig de la ciutat".  Kafka és contemporani de Rilke, a qui no se li coneix cap afició pels confits. Enric: investiguem la pastisseria txeca.

Arribo a aquest espai -excepcional a la Barcelona del pladur- grà­cies a dos cuiners potents: Rafa Peña, de Gresca,Rafa Peña, de Gresca director gastro, i Jaime Tejedor, xef resident i a qui vaig conèixer al Saüc i al Libentia. La següent persona familiar és la cap de sala, Susana Krcivoj, que va estar a l’Hisop. Aquest és el primer contacte amb el sommelier, Gonzalo González, que destapa un seductor Les Marnes 2012, raïm savagnin per beure amb set o sense.

Defenso la cuina burgesa o de festa major, que ja vaig recolzar a l’extint Louis 1856 -en un espai inadequat- i que aquí emmarquen en una escenografia convenient. Motllures, velluts, vidrieres, un jardí amb una reproducció de la Venus de Melos, làmpares amb pes dramàtic.

La làmpara més gran està amagada en un reservat on s’arriba per una porta falsa des del celler: 1.600 ampolles al sostre que vibren amb la música dels bevedors. Destinaran un altre espai íntim als puros i els whiskys rars. L’Enric reivindica "la vella Europa".

D’acord amb el Rafa, aquesta és una "cuina burgesa afinada". Floten 'La ­cuynera catalana' (1835) i 'Ma cuisine' (1934), d’Escoffier. En esperit, és clar.

M’he posat una jaqueta de vellut per camuflar-me. Com a aperitiu, una fulleta d’enciam amb tonyina i crema: bon apunt.

El següent pas ja és seriós: '­torrija' de 'focaccia' amb sardina i embeguda amb suc d’escalivada. La voluntat d’agafar el conegut i treure’l a ballar queda clara. Boníssima la guatlla amb romesco (¡aquest senyal d’identitat!), escarola i ous poché. ¿A quants llocs hi trobes guatlles? El Jaime se n’alegra perquè l’au és dels seus bocins preferits.

En el següent plat hi ha una baixada, malgrat la bona idea: massa concentració de sagí en l’escudella barrejada de peix, compensat per la interessant botifarra de reig (i torçada per la gruixuda pasta dels miniraviolis de gambes: ¿i un de sol i gros?).

Tornem a elevar-nos amb el be amb espinacs i parmesà: superb.

Postres de 'hip-hip-hurra': flam de safrà i espuma de llet d’ametlla.

¡M’he posat austrohongarès! Al cap d’uns dies, l’Enric enviarà un poema de Rilke titulat 'Dia de tardor'.

Notícies relacionades

El Cinco: molt ball, sexe, nit i menjar

Nolla, el restaurant amb un compostador a la sala: una cuina de 10 amb residus 0

El restaurant Rilke és tardoral.

La tardor és el retorn a la civilització, a la jaqueta, a la màniga llarga i a la bufanda de color blau de Prússia.