El boig any de Maradona a Sevilla amb Bilardo

Sevilla va ser testimoni durant una temporada de la voluptuosa personalitat de Diego Armando Maradona. El malaguanyat astre argentí va arribar a la capital andalusa l’any 1992 en plena redempció, si se’n podia dir així, després d’una sanció que el va apartar 15 mesos del futbol.

El 17 de març de 1991 és un dia funestament assenyalat en la vida del ‘10’. Després de jugar el partit Nàpols-Bari de la lliga italiana, un control antidopatge el va agafar per primera vegada: positiu per cocaïna. Va passar aquell temps a l’Argentina, sense gaire més a fer que entregar-se als plaers i entrenar poc, i després d’una batuda a casa seva va ser condemnat a 14 mesos de presó per possessió d’estupefaents. No va entrar a la presó i quan va haver complert la pena per dopatge va rebre la trucada de Carlos Bilardo, el tècnic amb qui havia sigut campió del món al Mèxic-86, el cim absolut de la seva impressionant carrera, que en aquell moment dirigia al Sevilla.

📜 REPORTAJE | Diego Armando Maradona: el año que vivimos bajo la luz del Astro. #WeareSevilla

— Sevilla Fútbol Club (@SevillaFC) 25 de noviembre de 2020

 

Allà va començar un farragós pols entre el Nàpols, que encara tenia Maradona sota contracte, i el club andalús, que es va decidir a fitxar-lo. Mentre es posaven d’acord, Diego va viatjar a una Sevilla en plena efervescència per l’Exposició Universal de 1992. Si la ciutat ja bullia amb l’influx de Curro, l’arribada del millor jugador del món va avivar el foc de l’agitació.

Van ser dies tensos, d’eixams de reporters, espanyols i argentins, brunzint al voltant dels imprevisibles passos d’aquell home, que, malgrat la seva evident baixa forma després de més d’un any sense jugar, mai va dir que no a una altra ronda. S’allotjava a l’hotel Andalusí Park, per descomptat en una suite. Se n’anava a adormir a punta de dia i baixava a dinar passades les quatre de la tarda, amb els ulls embotits i deixant l’estela perfumada dels que s’acaben de dutxar. Un Diego més alt i encara més grenyut, Diego Rodríguez, aquell felí defensa central que també sortia a les revistes del cor perquè havia estat casat amb l’eurovisiva cantant Lucía, va ser el seu cicerone i un dels responsables que Maradona passés nits entretingudes després d’haver entrenat una mica a les tardes, quan el terrible sol sevillà d’aquell setembre afluixava el termòstat. De vegades anaven a Alfonso, la terrassa que estava de moda en una ciutat llavors cosmopolita com mai.

Y todo el pueblo cantó
Marado, Marado
Nació la mano de Dios
Marado, Marado
Sembró alegría en el pueblo
Llenó de gloria este suelo...

Eterno Diego. pic.twitter.com/nYgELaYY2S

— Sevilla Fútbol Club (@SevillaFC) 25 de noviembre de 2020

 

A Buenos Aires hi tenia la dona, Claudia, i les filles, Dalma i Gianna, que li enviaven faxos amb cors dibuixats i frases boniques («t’estimem, papa») que un treballador de l’hotel li feia arribar per sota de la porta. Ansiós de dia però relaxat de nit, Diego es deixava estimar, perquè, com Carlos Gardel, un altre gran mite argentí, es preguntava «per què fer desgraciada una sola dona podent fer-ne felices tantes». No era un home fet per al matrimoni, i no serà que no hi va insistir.

El calendari corria i al final va haver d’intervenir la FIFA perquè el nus entre el Nàpols i el Sevilla costava de desfer. El traspàs es va tancar en set milions i mig de dòlars que majoritàriament va posar la Mediaset de Silvio Berlusconi en aliança amb el president sevillista, Luis Cuervas, i el seu vicepresident, José María del Nido (que després va ser condemnat a set anys per corrupció a Marbella).

Así en el cielo como en la tierra... Diego Armando Maradona.

— Sevilla Fútbol Club (@SevillaFC) 25 de noviembre de 2020

 

Després d’un amistós desgreixant contra el Bayern del seu amic Matthaus, l’atzar va voler que el debut oficial de Maradona fos contra l’Athletic de Bilbao, l’últim rival que havia tingut en el seu anterior pas per la lliga espanyola, amb el Barça (la dissortada final de Copa de 1984 de la gran baralla de barri, amb derrota blaugrana). Julián García explicava en una inspirada crònica en aquest diari el viatge a Bilbao de l’expedició andalusa, amb Maradona mirant revistes porno a l’avió i felicitant uns noucasats que celebraven el banquet al mateix hotel on s’allotjava l’equip.

El Sevilla va perdre al vell San Mamés (2-1), Maradona amb prou feines va deixar uns traços de la seva classe i va ser la diana del ferotge rancor dels bascos: Urrutia i Lakabeg li van fer dues entrades, clòniques de la nefasta desgràcia que li va procurar Goikoetxea, que li van deixar l’olor de sofre als turmells. Avui haurien sigut de targeta vermella sense pal·liatius, i de fet l’argentí va haver de ser substituït, coix. No va ser menor l’hostilitat que li va aplicar la grada.

Els detectius i el nen Messi

En aquell Sevilla 1992-93 d’Unzué, Monchi, Suker, Simeone i altres bons futbolistes, Maradona, amb el braçalet de capità cenyit, va jugar 29 partits i va marcar 6 gols. Va acabar malament amb Bilardo, l’entrenador que el va treure del pou però amb qui finalment va xocar. Massa intens un, massa hedonista l’altre. Però units com queden per a l’eternitat per la glòria de Mèxic, a Bilardo no li convé saber que Diego ja no és viu. Als seus 82 anys, té una salut precària i aquests dies la seva família no li deixa veure la televisió. La mala notícia se’l podria endur a ell també. 

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

Bilardo va encobrir el ‘Pelusa’ fins que es va cansar de fer la vista grossa quan faltava als entrenaments perquè s’havia passat la nit entre alcohol i dones. També es va cansar del club, que li va posar detectius per constatar aquelles malifetes de les quals parlava tot Sevilla. Ell sabia que l’espiaven, però li era igual. Allà ja no hi havia cap futur.

I després de any al Pizjuán, sense pena ni glòria a la Lliga (setè) i a la Copa del Rei (eliminat a vuitens), un Maradona a punt de complir l’edat de Crist va tornar a l’Argentina, al Newell’s Old Boys, els ‘leprosos’ de Rosario. Van ajudar a convèncer-lo un altre entrenador, Jorge Solari, i un dels jugadors, Tata Martino. Amb prou feines va disputar mitja dotzena de partits. El primer el va presenciar a les grades un seguidor de 6 anys anomenat Leo Messi, que, amb el temps, faria amb la pilota meravelles encara millors.