als 61 anys

Mor Parrita, 'cantaor' i rei dels 'tangos arrumbats'

Residia a Rubí i ha mort a Terrassa, a causa d'un vessament cerebral que va patir dies enrere

Mor Parrita, 'cantaor' i rei dels 'tangos arrumbats'
3
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

Rei de la ‘balada gitana’. Emperador dels anomenats ‘tangos arrumbats’. Segurament en les últimes dècades no hi ha hagut un sol casament gitano en què algú no s’hagi posat a cantar alguna peça seva. Parrita era gran. Molt gran. Moltíssim més que un supervendes de gasolinera. Intèrpret majúscul. Compositor ingent. 

Figura capital de la música gitana. I del flamenc, sí. Per més que certàmens i programadors culturals rarament comptessin amb ell, gaudia d’encesa admiració entre els més consagrats artistes del gènere.

Vicente Castro Giménez, ‘Parrita’, moria dilluns als 61 anys, després d’un vessament cerebral sobrevingut en plena sessió de diàlisi. Feia anys que plantava cara a seriosos problemes de salut. Com si d’una rima del destí es tractés, el disc que tant temps portava intentant acabar s’havia de titular: ‘La ciudad de los abrazos’. Orfes d’abraçades, en els temps que corren, i també d’aquest art tan ignorat mediàticament com venerat entre els seus. I bastants més, de fet la cançó que havia de donar-li títol havia de ser un duo amb David Bisbal.

Cantant pels berenadors

Va néixer al barri valencià de Natzaret. Anava a guanyar-se la vida pescant amb el seu pare ja d’adolescent i després, per aconseguir algunes pessetes més, cantava pels berenadors de la platja. Es va plantar a Barcelona amb 20 anys i ja més endavant fixaria definitivament la seva residència a Rubí. Corria el 1982 quan se li van obrir les portes d’una discogràfica, tot i que fos a costa que volguessin vendre’l com un èmul de Manzanita. El van llançar fins i tot també amb una versió de Cecilia, el ‘Dama, dama’. No obstant, ben aviat quedaria clar que no havia vingut a imitar ningú. És més, crearia amb les seves pròpies maneres una inacabable escola.

De veu incommensurable i obra inabastable. Cançons i més cançons de pròpia mà. A doll.  La més coneguda pel gran públic aquella que va fer per a Niña Pastori que deia «Échame una mano, prima...». Patriarca en el millor sentit del terme. Va forjar com ningú la mixtura entre els tangos i la rumba flamenca. I va atorgar caràcter de raça a la balada romàntica. Molt més que simple accent flamenc o deix gitano. Perquè Parrita sonava ‘jondo’ fins i tot quan respirava.

En els inicis de Rosalía

Detectava al vol el nou talent. Van ser paraules seves una de les alegries més grans que va tenir Rosalía en els seus inicis. Com la majoria de la gent, ell encara no la coneixia. I tots dos van participar entre moltes altres veus en un disc impulsat pel guitarrista Manuel Algiva. Quan a Parrita li van preguntar en una entrevista el que més li agradava d’aquell treball, sense pensar-ho va dir que era com de bé que cantava aquella nena anomenada Rosalía. Ja a la cúspide, ella versionaria en els seus espectacles un tros del clàssic parritero ‘Cositas del ayer’ i fins i tot l’inclouria en la seva celebrada intervenció a la gala dels premis MTV 2019.

Notícies relacionades

Valedor d’infinitat d’incipients valors i no només de la seva corda. Antonio Orozco sempre recorda el reconeixement que en els seus inicis li va brindar quan era un dependent del Pryca. I per la seva part, Parrita va tenir la benedicció unànime del món flamenc més just. Va gravar amb molts dels millors. Fins i tot Paco de Lucía el va convidar a cantar al seu últim disc.

Artista d’artistes. Fa quatre anys, quan semblava plenament recuperat, un Miguel Poveda entusiasmat cantava al costat d’ell. I poc abans, a la mateixa sala Apolo, protagonitzava al costat de Chiquetete Moncho el sensacional espectacle ‘Gitanos’ el posterior recorregut del qual truncarien els esdeveniments.